Somnis, ballet i política

Billy Elliot

Direcció: Maite Pérez Astorga Intèrprets: Max Vilarrasa, Ángel Olaya, Natalia Millán, Óscar de la Fuente, Agustín Otón i Teresa Guillamón

Lloc i data: Teatre Victòria (

Fins que no va arribar el fenomen de Hamilton, regnava Billy Elliot. La pel∙lícula de Stephen Daldry, adaptada al teatre amb música d’Elton John. Hereva de l’exitosa fórmula de Full Monty: aplegar en una mateixa trama denúncia social, comèdia i realització personal. Un musical que sobtava per la reivindicació de la solidaritat sindicalista i la crítica mordaç al neoliberalisme de Margaret Thatcher. Contingut polític inesperat també per al públic que diumenge omplia el Teatre Victòria per gaudir abans de res de l’emotiu relat d’un nen que fa realitat el seu somni de ser un gran ballarí. Un públic confiat en els tòpics de la lleugeresa del gènere i el protagonisme d’innocents joves intèrprets que –oh sorpresa!– deixen anar renecs sense complexos. Llenguatge gruixut disculpat i contextualitzat.

La versió de David Serrano a més s’endinsa en el biaix social del llibret de Lee Hall. De vegades en positiu, com a Merry Christmas, Maggie Thatcher .De vegades no tant, com a Expressing yourself, autèntica festa drag preadolescent envaïda al final per l’esperit satíric de Spitting image. Però a més de consciència i violència de classe, la funció ofereix prou números musicals memorables perquè el públic s’aixequi entusiasmat dels seients sense endinsar-se en laberints de consciència. Perquè al Victòria s’hi ha instal∙lat una notable adaptació del muntatge de Londres, el mateix que triomfava a Madrid des del 2017. Bon repartiment, encapçalat entre els adults per Natalia Millán. Una Mrs. Wilkinson amb el punt exacte de sarcasme ferit de qui es troba de tornada de tot. Entranyable, l’àvia de Teresa Guillamón.

Diumenge el personatge protagonista el feia Max Vilarrasa. Potser el millor exemple de com de lluny s’ha arribat i el llarg camí que queda per recórrer. Electricity és el número que ho resumeix: gran presència com a ballarí, correcte com a actor i menys com a cantant. En canvi, és el company perfecte d’Àngel Olaya (Michael) a Expressing yourself. El gran número de la funció, perfectament defensat en solitari pels dos noiets. Amb quina facilitat celebren la diversitat, actuen com a comediants de vodevil i es munten una coreografia pur estil Broadway clàssic.•