La Vanguardia (Català-1ª edició)
Rèquiem per ‘Brown sugar’
Els Rolling Stones han arraconat un dels seus himnes, llastat per una lletra que pot ser ofensiva. Més que sucumbir a la correcció política, semblen haver-se adaptat amb naturalitat a una era crítica amb el sexisme o el supremacisme
Les últimes setmanes han estat pròdigues en notícies sobre els Rolling Stones, i no totes luctuoses. Encara sota l’efecte de la mort de Charlie Watts, els dos líders del grup, Mick Jagger i Keith Richards, han celebrat junts a l’escenari el 60è aniversari de la seva trobada casual en una andana de tren de Dartford, la localitat del comtat de Kent on vivien els dos joves que revolucionarien el rock. Divendres els Rolling Stones van publicar l’edició del 40è aniversari del seu disc Tatoo You, que en realitat era una recopilació de temes guardats durant els setanta.
El disc té algunes perles, com un curiós directe del 1982 del memorable Let it bleed amb un solo de saxo de Bobby Keys, pianos boogie iun Ronnie Wood desfermat en els slides. Però també, una vegada més, un directe del tema Brown Sugar, gravat originalment el 1969 i, des de fa molts anys, un blanc de crítiques per les seves ressonàncies sexistes, per una suposada apologia de les drogues, per una certa referència al sexe amb menors i pel flirteig amb l’univers esclavista del sud dels EUA. La novetat en aquest sentit és que la banda ha deixat de tocar aquest tema durant l’actual gira americana. És la primera vegada, des que va veure la llum, que el riff de Brown sugar, sens dubte entre els millors de la història del rock (curiosament el va compondre Jagger, i no Richards), no excita els ànims en els concerts dels Rolling Stones. El tema ha estat tocat un miler llarg de vegades en directe i acumula 170 milions de reproduccions a Spotify.
El mateix Jagger va admetre el 1995 que no sabia on tenia el cap quan el va escriure. Per això darrerament, més que cantar, remugava la lletra, perquè no se l’entengués. Però el fet que fos tan bo ha permès que el tema transités per la trajectòria del grup sense més sobresalts.
La periodista Lauretta Charlton confessava, en un article publicat a Vulture el 2015, que “quan l’escolto em sento ultratjada, però alhora estic massa ocupada picant de mans i ballant com per sentir-me indignada”.
“Vaixell d’esclaus de la Gold Coast amb destinació als camps de cotó / Venuda al mercat de Nova Orleans / El vell esclavista sap que fa el que s’ha de fer / Escolta com fuetegen les dones pels volts de mitjanit / Sucre moreno, com és que tens un gust tan bo ? / Sucre moreno, com ho hauria de fer una joveneta...”
Richards té raó quan al∙lega que el tema és un himne contra l’esclavitud? Pot ser que tingui raó, però, tant és. El procés de creació de les lletres del rock és sovint inextricable. El fet és que algú de l’entorn del grup els deu haver fet veure que moltes persones es podien sentir malament si continuaven interpretant el tema i ells, al final, han decidit arraconarlo. Han fet fade out.
No es pot descartar que, si continuen actuant, hagin de retirar també Under my thumb, de la mateixa manera que no porten en els seus directes Melody amb el seu infame “l’agafaré per sorpresa i tindré el plaer de rostir-la viva”. Els indomables Stones sucumbint a l’onada del políticament correcte? Potser seria més precís dir que la cultura popular es va adaptant a una manera d’entendre el món en què desentonen els missatges que infravaloren les dones o les minories racials. Amb naturalitat. Sense prohibicions. No hi ha res que impedeixi anar a YouTube i buscar directes de Brown sugar. Però no n’hi ha cap de millor, si es vol acomiadar el tema en la intimitat, que el que es va gravar a Houston el 1972, durant l’època àlgida de la banda. I alhora, per substituir la pèrdua, també es pot donar la benvinguda a nous temes, sobretot si es tracta d’una d’aquestes joies que contenen els discos d’aniversari dels Stones.
Algun motiu hi deu d’haver perquè no ho hagin fet ja, però la banda podria incloure en els concerts un tema rescatat fa poc d’entre els descartats del disc Goats head soup (1973), titulat All the rage .El mateix Richards, sorprès per la força d’una cançó de què s’havia oblidat completament, va admetre que recordava molt bé l’estil de Brown Sugar. I amb una lletra que, lluny d’evocar tèrbols i inconfessables desitjos, sintonitza bé amb la ira acumulada per molts joves d’avui: “És tota la ràbia / Treu-me d’aquesta gàbia / estic ballant en cercles /intentant no tornar-me boig”.
Keith Richards té raó quan diu que el tema és un al∙legat contra l’esclavitud?
Al bagul de les cançons oblidades s’hi pot trobar un bon substitutiu de la mítica peça