La Vanguardia (Català-1ª edició)
Una aerostació per a 20 anys
La terminal ‘provisional’ de l’aeroport de Barcelona, en què la Pan American va establir els vols des de Nova York, es va estrenar el 1949 després de dos intents fallits
Eren les 12 i 10 minuts del sis de juliol del 1949. Un DC-3 de l’Exèrcit de l’Aire configurat pel transport de personalitats va aterrar a l’aeroport de Barcelona. L’aparell va rodar lentament fins a quedar davant d’un edifici de nova construcció coronat per una petita torre de control.
Vestit amb uniforme blanc d’estiu, Eduardo González-Gallarza Iragorri, aviador, general de brigada i ministre de l’Aire, va baixar de l’avió i va ser rebut per les autoritats de la ciutat. Aquests el van saludar a peu d’una pista acabada de pavimentar. Aquell dia el general exercia com a màxima autoritat en representació del llavors cap de l’Estat Francisco Franco.
A la façana de l’edifici, sota la cabina dels controladors aeris s’havia fixat un cartell amb tres lletres: A.T.B. (Aeroport Transoceànic de Barcelona), nom una mica pompós per a la instal∙lació, tot i que tenia la seva part de realitat, ja que poc abans la companyia Pan American havia establert els seus vols directes entre Nova York i Barcelona amb escales a les Açores i Lisboa tant per proveir-se com per a embarcament i desembarcament de passatgers.
Aquell estiu del 1949 Barcelona, ciutat pionera de l’Estat en el sector de l’aviació, va disposar per primera vegada d’un edifici terminal pròpiament dit, ja que fins llavors i des de l’establiment dels primers vols comercials, pràcticament no hi havia serveis per als viatgers. L’intent de construir un aeroport en ocasió de l’exposició internacional del 1929 no va arribar a bon port.
Tampoc no va cristal∙litzar, en els primers anys de la República, el projecte d’un aeroport municipal propietat de l’Ajuntament barceloní en terrenys de Viladecans, a prop de la línia de ferrocarril. El pla no va tirar endavant per desavinences entre els diferents partits polítics. Aquests, embrancats en assumptes que res tenien a veure amb el desenvolupament del transport aeri i la ciutat, es van carregar un interessant projecte firmat per Antoni Puig i Gairalt. L’arquitecte i músic va viatjar amb avió per tot Europa i va poder inspirar-se en les millors terminals aèries per dissenyar-ne una que incloïa una estació de tren, però que no va passar del paper.
Van haver de passar 10 anys del final de la guerra civil perquè Barcelona disposés, finalment, d’un aeroport mínimament semblant al d’altres ciutats d’Europa. Es va aconseguir unint els diferents camps de vol establerts a la zona del Prat des dels anys 20.
L’edifici del 1949 va tenir el reconeixement d’‘aerostació provisional de viatgers’ i en les cròniques d’aquells temps, generalment generoses en descriure les obres, s’incidia en el modest que era i la provisionalitat d’aquella construcció, cridada a durar poc temps, ja que a l’entrada s’exhibia una maqueta del global de les obres, que el ministre de l’Aire va mostrar a les autoritats barcelonines i als seus companys de viatge. La maqueta mostrava una gran superfície amb sis pistes de vol, paral∙leles de dos en dos i un enorme aparcament d’aeronaus al costat de Gavà, aproximadament en els terrenys que avui ocupen la zona de càrrega aèria.
Aquell dia es va anunciar un pressupost de més de 500 milions de pessetes per a l’aeroport transoceànic barceloní (el principal aeroport de Nova York va costar 2.000 milions llavors) i un pla d’obres continu per convertir aquella maqueta en alguna cosa tangible. El ministre només va estar sis hores a l’aeroport i aquella terminal provisional va acabar sent l’únic edifici per a passatgers durant gairebé 20 anys.
Va caldre esperar fins al 1968 per a la inauguració d’una nova terminal (l’actual T2B). L’ambiciós pla de mitja dotzena de pistes de vol va quedar molt reduït i, fins i tot, a mitjans dels 50 els equips de comunicació de la torre de control van ser cedits per la Pa Am davant la falta de mitjans tècnics en un dels seus aeroports de destinació.
Aquella història ja queda molt lluny, tot i que en l’actualitat l’aeroport torna a ser centre d’atenció per la discutida ampliació de pistes de vol i una nova terminal satèl∙lit. Noves històries, set dècades més tard. ■