Compromís d’Estat

L’opinió publicada i la majoria dels dirigents polítics a Espanya sempre s’escuden en la Constitució per defensar-se de les propostes que plantegen els independentistes. La Carta Magna sembla intocable per a moltes coses, però hi ha vegades que el seu redactat s’incompleix olímpicament i no passa res. L’esbombat article 3 fixa que el castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat, però recorda que les altres llengües espanyoles també seran oficials a les seves respectives comunitats autònomes.

Per tant, cal valorar com el més normal del món que els governs de Catalunya, País Basc i Galícia estiguin mobilitzats perquè en la pròxima llei de Comunicació Audiovisual del Govern central quedi garantit l’ús dels seus idiomes a les grans cadenes i plataformes de televisió. A Galícia, per exemple, la unanimitat és total perquè la proposta ha estat avalada pels tres partits amb representació a la Cambra (PP, PSOE i Bloc). De la mateixa manera s’han pronunciat els parlaments català i basc. La situació de marginalitat de les llengües cooficials en aquestes plataformes és total. A Catalunya, per exemple, el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) va divulgar un estudi que xifrava en percentatges ridículs l’ús del català a les plataformes. HBO només destinava el 0,1% del total del catàleg a obres en català; Amazon Prime, l’1,3%; Disney, un 0,3%, i Filmin sí que aconseguia una quota més alta del 18,9% del total. Si es deixa a aquestes productores que actuïn per raons de mercat, passarà com amb el doblatge de les pel·lícules a les llengües cooficials: si no s’imposen quotes, desapareixeran de la cartellera.

Espanya és un Estat plurinacional, malgrat que hi ha molts ciutadans als quals no els agrada aquesta idea i que se sentirien còmodes amb una sola llengua que uniformitzés el país. La protecció de les llengües cooficials és feina del Govern central i, si no ho fa, el que acabarà aconseguint és alimentar les tesis dels independentistes. L’Estat no pot fallar en aquest compromís.