Quan Catalunya semblava l’Iraq

L’ocupació napoleònica va provocar una ferotge resistència militar i cultural

Fa poc més de dos-cents anys, Catalunya s’assemblava molt a l’Iraq durant l’ocupació dels Estats Units. Hi va haver una ferotge resistència, militar i cultural, a les tropes napoleòniques i a l’intent d’annexió. París no va seduir els catalans amb les idees de la Il·lustració ni els valors revolucionaris. Dos segles després, també Washington, sota l’influx dels neoconservadors, va fracassar en pretendre exportar per la força la democràcia al país del Tigris i l’Eufrates.

Aquesta interessant comparació històrica la va plantejar fa pocs dies, a París i en francès, Antoni Gelonch, autor de Napoleó, la Revolució i els catalans (Viena Edicions). Ho va fer en una conferència a la delegació de la Generalitat a la capital francesa, situada, per cert, a pocs metres de l’avinguda de la Gran Armée, que desemboca en l’Arc de Triomf. Va ser una contribució molt original entre l’allau d’actes, exposicions i llibres sobre el bicentenari de la mort de Napoleó.

“Els francesos eren força forts en algunes ciutats i al voltant de les seves casernes, però així que sortien eren fustigats per les tropes irregulars, igual que els passava als nord-americans a l’Iraq, que eren atacats per l’Estat Islàmic i altres milícies”, explica Gelonch. L’escàs control del territori va fer que les subprefectures de Talarn i de Vic no fossin ocupades mai pels seus titulars. Els va ser impossible arribar i instal·lar-s’hi amb seguretat.

El 26 de gener del 1812, un decret havia establert la divisió de Catalunya en quatre departaments, segons el model francès: Ter, Segre, Montserrat i Bouches-de-l’Ebre (Boques de l’Ebre), inspirat en les Bouches-du-Rhône (Roine), entorn de Marsella. Les capitals respectives eren Girona, Puigcerdà, Barcelona i Lleida. Però el decret no va ser publicat mai al Butlletí de Lleis de l’Imperi. Segons Gelonch, probablement Napoleó “no volia enutjar el seu germà”, Josep I Bonaparte, a qui havia col·locat com a rei d’Espanya. L’annexió de Catalunya a França es feia d’esquena a ell. Josep I no en va ser informat.

Durant els dos anys que va durar el projecte d’incorporació catalana a l’imperi francès, fins al 1814, només en el departament del Ter, on hi havia més afrancesats, es va arribar a formar una autèntica administració i es van nomenar alcaldes. A la resta, la noblesa i el clergat (882 capellans i bisbes francesos havien fugit a Catalunya i eren antirevolucionaris) van encoratjar la revolta. “Va ser una rebel·lió per la terra i per la religió”, apunta Gelonch. També en això es donen similituds amb l’Iraq. Barcelona no va poder consolidar-se, doncs, com la tercera ciutat de l’imperi, per darrere de París i d’Amsterdam. L’oposició als francesos es basava en raons històriques i recels seculars que es remuntaven al poc auxili donat pels reis francs als comtats catalans després de la invasió musulmana i altres greuges. També hi havia rancúnia pels abusos comesos per les tropes franceses desplegades a Catalunya durant la major part del segle XVII.

Gelonch recorda que tres figures franceses es van interessar per Catalunya com a eina contra la Corona espanyola. El cardenal Richelieu volia restaurar la Marca Hispànica. Robespierre, el líder revolucionari, va pensar a crear una república coixí per afeblir Espanya, però entre els espies a qui va consultar hi havia divisió d’opinions: “Uns li deien que els catalans eren madurs per a la revolució i d’altres el contrari, que eren més reaccionaris que els espanyols”. Robespierre va desistir i després seria guillotinat. Finalment, en la seva obsessió per expandir l’imperi, va ser Napoleó qui va intentar la simple annexió.

Gelonch creu que és un “exercici perillós, que no porta a res” respondre a la pregunta d’història-ficció sobre què hauria passat si Catalunya s’hagués incorporat de debò a França. Segons el parer de l’autor, l’experiència de Catalunya Nord després del tractat del Pirineu (1659) “no és gaire estimulant”. “Segurament s’hauria perdut gran part de la llengua i hi hauria hagut una assimilació –afirma–. El català seria una cosa folklòrica”. Tampoc no està se

Robespierre va voler crear una república coixí a Catalunya, però els seus espies el van fer desistir

gur que s’hagués construït una societat més oberta i tolerant. “S’haurien produït convulsions”, sosté Gelonch, i recorda que el llegat napoleònic va ser molt negatiu a curt termini per a Espanya, al restablir-se l’absolutisme amb Ferran VII: “El que genera la invasió napoleònica a Espanya és un bumerang perquè s’endarrereix qualsevol possibilitat de canvi cap a un sistema liberal”. ●

/ U HO P/ P /