Reforma laboral per consens

No s’hauria d’aprovar una reforma laboral sense consens entre sindicats, patronal i Govern central. La vicepresidenta segona, ministra de Treball i líder d’Unides Podem sempre ha defensat –almenys fins ara– que aquest és el camí que cal seguir en benefici de tot el país. No hauria de canviar de criteri. Seria un greu error que es podria pagar molt car en termes de menys creació d’ocupació i, en el pitjor dels casos, amb destrucció de llocs de feina. Yolanda Díaz, per tant, està obligada a donar el millor de si mateixa per propiciar l’acord global per millorar el marc de relacions laborals. La seva trajectòria l’avala, ja que ha aconseguit consensos sobre l’aplicació dels ERTO o sobre l’augment del salari mínim interprofessional.

En un país com Espanya, que encara té quatre milions d’aturats –els apuntats com a demandants de feina, els afectats per ERTO i els autònoms en cessament d’activitat– no és el millor moment per eliminar de cop la reforma laboral –la del Partit Popular– que ha creat més nombre de llocs de treball els últims deu anys. Espanya és el país europeu amb més atur juntament amb Grècia. Cal analitzar-ne a fons les causes, amb pragmatisme i sense apriorismes ideològics, i corregir el que calgui. En qualsevol cas, abans d’optar per una reforma laboral unilateral per part del Govern, i abans de fer experiments de resultat incert, es podria copiar els models de relacions laborals que funcionen més bé a Europa, com podria ser l’alemany. Ningú no s’hi podria oposar.

El que dicta la lògica, i el que la Comissió Europea vol, és apuntalar el marc legal actual amb les modificacions necessàries que permetin reduir els elevats nivells de temporalitat laboral i d’atur juvenil que té Espanya i que doblen la mitjana de la Unió Europea. Anar més lluny d’això podria ser contraproduent.

La reducció de la temporalitat i de la precarietat laboral, d’entrada, proporcionaria una vida digna i estable a milions de ciutadans, que podrien planificar el futur amb més seguretat. Però això també tindria un impacte important en l’augment del consum de béns duradors i en la millora de la productivitat de les empreses. Per tant és també una mesura clau per a l’economia.

És fonamental trobar un equilibri entre els interessos dels empresaris i les reivindicacions sindicals, sense oblidar mai que els que creen ocupació, tenen la iniciativa i es juguen els diners són els primers. Això és així sobretot a Espanya, on el 95% del teixit econòmic està format per petites i mitjanes empreses, que necessiten flexibilitat i una ràpida capacitat d’adaptació a la conjuntura per poder sobreviure.

En el debat sobre la reforma laboral –el seu contingut gairebé no ha transcendit a l’opinió pública més enllà dels despatxos dels negociadors– ha de prevaler per damunt de tot el màxim bé comú present i futur, amb un marc legal que infongui confiança i afavoreixi la creació d’ocupació estable i de qualitat. Els interessos de partit per fer servir políticament la reforma laboral, com sembla ser que intenta Unides Podem, s’haurien de deixar al marge.

Una última reflexió que cal fer és que no s’ha de tenir una pressa excessiva. Val més una reforma laboral bona que ràpida. Sindicats, patronal i Govern central s’han de prendre el temps que necessitin per aconseguir un acord, amb independència dels terminis que marqui Brussel∙les. És molt –massa– el que es juga el país amb la reforma laboral en curs. ●

L’adopció de mesures unilaterals per part del Govern central seria negativa per a l’ocupació