Jesús Moncada a les Canàries

La medievalista i narradora Antònia Carré Pons ha creat un segell editorial que es diu com la cansaladeria artesana que havia regentat la seva família: Cal Carré. Entre els primers llibres, sempre breus i saborosos, hi ha cinc contes de Jesús Moncada: Cinc vells. El més breu dels cinc és Nit d’amor del coix Silveri, un destil∙lat del combustible essencial que va impulsar la literatura de Moncada. Els vilatans d’un poble que dos anys després ha de ser inundat reben la notícia que els indemnitzaran amb 50.000 pessetes per cada membre de la família. Una morterada que fa vessar la cobdícia del coix Silveri cap a la luxúria. D’entrada, li preocupa que el seu sogre, ja ancià i de salut precària, aguanti els propers vint-i-quatre mesos. Tot seguit li passa pel magí que el termini permet encabir-hi la gestació d’un nou membre de la família i torna a acostar-se a la seva dona amb intencions libidinoses.

El conte desemboca en un descarnat revers de la prostitució en el clos matrimonial: “Va arromangar-li la camisa. La dona es va encongir; després, acovardida, sense força, va començar a plorar silenciosament. –Seran cinquanta mil pessetes més, Joana... Cinquanta mil pessetes... –li repetia Silveri a l’orella”. Aquesta escena de sexe procreatiu, amb el marit exercint de proxeneta legitimat pel contracte matrimonial, es complementa en un altre conte ( Preparatius de viatge) amb una hilarant repassada d’expressions paradoxals proferides per alguns personatges durant l’èxtasi sexual, com ara “Visca la reforma agrària” en boca d’un latifundista andalús.

No costaria gaire arribar a un consens general sobre el paper irradiador de la Mequinensa inundada pel pantà en la literatura del sorneguer Moncada. El constant bombardeig per tele, mar i Twitter d’imatges hipnòtiques sobre l’erupció de Cumbre Vieja hi fa pensar. Els focs artificials que espurnegen a la caldera del volcà són tot un espectacle, però el que resulta veritablement impactant és l’avenç de les llengües de lava. Els negrosos sucs gàstrics del planeta engoleixen cases, esglésies, plantacions i poliesportius tot sepultant un microcosmos que ja afecta milers de canaris. Tota mena de dispositius ens permeten ser espectadors astorats de la destrucció de tot el seu món a càmera lenta.

Les catàstrofes sense urgències extremes deuen provocar una altra mena de desesperació que les instantànies, però el resultat final és el mateix que va impulsar Jesús Moncada a bastir una obra literària falcada en la memòria d’un món desaparegut. Fa més d’un mes que a La Palma planten llavors de futurs Moncada canaris. ●