La globalització del somriure

L’any passat es va commemorar el 30è aniversari de l’obertura, en plena perestroika, del primer McDonald’s a Moscou. Els actes de celebració, com la reproducció induïda de les llargues cues que s’hi van formar, es van haver de suspendre per la covid. Però els mitjans no van faltar a la cita i, com és habitual, van evocar la inauguració recopilant els records dels supervivents. Entre d’altres, els d’un dels primers empleats, que explicava que a les entrevistes de feina els havien preguntat si estaven disposats a somriure cada segon durant deu hores. La durada del fingiment devia ser una reminiscència exagerada, perquè al país dels soviets, que no va col∙lapsar fins a gairebé dos anys després, la jornada laboral s’havia reduït a set hores el 1956. Però era veritat que a tot arreu on arribava un McDonald’s s’instaurava el règim del somriure obligatori. El 1985 el llibre El imperio de la hamburguesa ja havia recollit el testimoni d’una cap d’equip d’un restaurant de la marca a l’Alemanya

Federal que assenyalava que l’empresa tenia la norma que quan un cambrer en veia un altre que no somreia l’havia de denunciar al cap, un sistema de vigilància que oferia a petita escala un pertorbador aire de família amb el de control de la dissidència que, a l’altra banda del Mur, a l’RDA, promovia la Stasi, amb la seva xarxa de col∙laboradors informals especialitzats en la delació.

Una altra de les primeres empleades recordava les cares de sorpresa que provocava en un públic amb altres codis aquella gran amabilitat del personal, tan infreqüent, segons comentava, en la cultura del servei soviètica. La psicòloga Sandi Mann, autora del best-seller El síndrome del impostor, també va evocar aquestes cares a Com amagar a la feina el que sentim i aparentar el que hauríem de sentir. Deia que els clients, quan veien l’estrany somriure dels treballadors, es preguntaven recelosos si es fotien d’ells. En l’entretinguda ressenya que va escriure quan es va traduir al polonès aquest manual d’autoajuda (1999), l’escriptora Wislawa Szymborska assenyala que un llibre com aquest no s’hauria traduït mai durant el règim comunista perquè els editors haurien pensat que tractava un problema massa exòtic que no despertaria l’interès d’uns lectors a qui no els havia passat mai pel cap l’imperatiu d’anar a treballar amb un somriure dibuixat al rostre. Encara no es donaven les condicions socials necessàries perquè aquesta mena de producte circulés.

La prescripció de l’ús de la mascareta a l’interior dels locals deu haver suposat un estat d’excepció en els règims de control de les emocions i les actituds que la cultura laboral de McDonald’s va contribuir a globalitzar amb la seva inquietant revolució dels somriures impostats. Però seria ingenu pensar que aquest ús tindrà efectes disruptius en els hàbits de simulació i dissimulació a la feina quan s’acabin les restriccions. Tot indica que hi ha llibres d’autoajuda que tenen el futur garantit.

A tot arreu on arribava un McDonald’s s’instaurava el règim del somriure obligatori