La Vanguardia (Català-1ª edició)
El premier Johnson fa il·lusionisme i promet diners per a tothom
Els experts veuen perill d’inflació i excessiva despesa pública al Regne Unit
Treure ocells de dins de la màniga o conills del barret de copa és cosa de la màgia dels anys seixanta. Avui es fa desaparèixer l’estàtua de la Llibertat, es camina sobre les aigües del Tàmesi, se surt d’un tanc d’aigua amb els turmells lligats o d’un taüt segellat amb ciment, i un es queda tan tranquil malgrat que li passi un camió pel damunt, li disparin una bala a boca de canó, li tallin el cap o una serra li parteixi el cos per la meitat. En política, consisteix que més de setanta milions de nord-americans votin Trump. I a la Gran Bretanya, que malgrat haver gastat cinc-cents miliards en la pandèmia, hi hagi diners per donar i prendre.
Però això és el que va dir ahir el Govern de Boris Johnson en la presentació del pressupost, pintant el Regne Unit del Brexit com un paradís on les lliures esterlines cauen dels arbres com a figues madures i el Tresor troba diners per gastar 150.000 milions en el curs de la legislatura, invertir en sanitat, en educació i en infraestructures, igualar el nord pobre amb el sud ric del país, construir 180.000 habitatges a preus raonables, apujar el salari mínim, descongelar els sous dels funcionaris i a més, de propina, abaixar els impostos a l’alcohol, al sector de l’hostaleria, al comerç i als vols interns dins del país.
És il·lusionisme, per descomptat, com el de Houdini, David Copperfield o el mag Thomas Blacktorne quan es menja un martell pneumàtic. Només que en aquest cas es tracta de jugar amb els números i les percepcions, d’explicar com a despesa nova partides que ja estaven assignades en pressupostos anteriors, de passar per alt les pujades d’impostos ja anunciades (l’actual càrrega fiscal és la més alta des de fa més de mig segle) i de magnificar amb una lent de telescopi còsmic les inversions.
Normalment, al Regne Unit, el primer ministre sol fer de policia bo i el canceller de l’Exchequer (responsable de Finances) de policia dolent. Però en aquest cas, tant Boris Johnson com Rishi Sunak han adoptat el paper d’agents angelicals, dos sants barons a l’hora d’administrar els comptes de l’Estat, que, en lloc de partir-li la boca al sospitós (els contribuents), li treuen les manilles, li donen un gintònic i un paquet de cigarrets (que aquí costa 17,30 euros) i l’envien a casa amb un copet a l’esquena i cent lliures esterlines per a un sopar a la seva salut.
Si Johnson és optimista per naturalesa, el seu ministre d’Economia (que un dia podria aspirar al seu càrrec) no vol ser el portador de males notícies i va pintar la Gran Bretanya de la postpandèmia i el post Brexit com un país de les meravelles que deixaria petit el d’Alicia, que registrarà un creixement econòmic del 6.5% (molt superior al previst), la qual cosa obre tot un món de possibilitats per gastar: 25.000 milions d’euros en carreteres, 60.000 milions en ferrocarrils, 20.000 milions en sanitat, 1.500 lliures per alumne en educació... I paral·lelament, de manera miraculosa, el nivell d’endeutament de l’Estat baixarà, l’atur no passarà del 5%, el Regne Unit tornarà a aportar el 0,7% del seu PIB en ajuda exterior el 2024, els sous pujaran, l’economia serà més productiva i tot això no derivarà en pressió inflacionista.
En el món real, no el de la màgia i els efectes òptics, el mateix Partit Conservador està dividit entre Johnson i els qui donen suport als seus plans keynesians de despesa massiva i que sigui el que Déu vulgui, creuant els dits perquè els tipus d’interès no pugin, i els thatcheristes que tenen la seva referència en Milton Friedman i donen suport a un Estat petit i auster, com menys intervencionista millor. Aquests últims veuen amoïnats la deriva del premier cap a un populisme molt de dretes en l’àmbit social (llei i ordre, bandera...) però que en economia s’inspira en el model suec o danès, i temen l’enfonsament dels tories, com el del blairisme o
Els ‘tories’ es troben dividits entre els partidaris de gastar més i els d’un Estat com més auster millor
abans el thatcherisme, si els astres no queden ben alineats.
Sunak, parlant en nom del Govern, va garantir als mercats financers que el deute baixarà; als ciutadans, que no s’oblida de la seva butxaca i que han de pagar menys per les cerveses al pub i els vols entre Birmingham i Glasgow, malgrat que s’hagi apujat l’impost de societats i les quotes de la Seguretat Social; als diferents ministeris, que han d’estrenye’s una mica el cinturó però disposaran de prou diners per als seus projectes; i als diputats conservadors, que encara quedaran diners per abaixar impostos abans de les pròximes eleccions.
Dit això, els experts adverteixen sobre la turbulència econòmica, l’estagflació (combinació d’inflació i desacceleració econòmica), el cost creixent de l’energia i de la vida en general, la ruptura de les cadenes de subministraments, la falta de mà d’obra a molts sectors, el cost monumental de les polítiques de descarbonització i sobre l’intent d’igualar el país (l’equivalent del que va pagar Alemanya per la integració de l’Est després de la caiguda del mur). Però Johnson es creu que és Houdini, i que la Gran Bretanya del Brexit és el nou El Dorado. •