La Vanguardia (Català-1ª edició)
Més presumpció que innocència al Parlament
Fa un any JxCat va assassinar políticament el seu portaveu al Parlament, Eduard Pujol, per un presumpte cas d’assetjament sexual. Dotze mesos després del portaveucidi, l’únic que ha interposat denúncia per ser víctima d’assetjament és el mateix Eduard Pujol. Pel camí, Junts li ha tornat la militància, com si recuperar el carnet d’un club que t’ha repudiat, sense motiu provat, pogués reparar el dany irreparable a la teva persona. Ningú no va donar importància en aquell instant a la presumpció d’innocència. El linxament va ser, per acció o omissió, col·lectiu entre els membres de la seva formació política.
Les efemèrides sempre regalen coincidències a les quals fer punta. Dotze mesos després, els lletrats del Parlament han lliurat un document a la Mesa de la institució sobre millores al reglament de la Cambra. Una és la supressió de l’article 25.4, que fixa la suspensió automàtica dels deures i drets d’un parlamentari per part de la Mesa en el moment que a un diputat se li obri judici oral per un delicte de corrupció. Una modificació que sembla pensada per salvar l’actual presidenta, Laura Borràs, dels efectes de l’actual reglament sobre la seva persona si se l’acaba jutjant pels delictes de malversació, prevaricació, frau i falsedat documental per fragmentació de contractes quan era directora de l’Institut de les Lletres Catalanes. El motiu formal adduït per tombar l’article en qüestió –aprovat el 2017 per exigències de la CUP– és preservar la presumpció d’innocència. Massa tard.
El risc de convertir les institucions en can pixa és que el camí de tornada a la serietat resulta impracticable a curt termini, per moltes ganes que posis a demostrar que ja no hi queda res de l’aprenent de populista que un dia va ser. Així doncs, és inevitable que aquesta modificació, a la qual de moment es neguen tots els partits de la Cambra a excepció de JxCat, sigui interpretada com una alteració l’objectiu de la qual és beneficiar l’actual presidenta del Parlament.
Els il·lustres diputats haurien d’entendre que fer anar el reglament de la Cambra com si es tractés d’un globus inflat amb gas del riure no és la millor manera de preservar el prestigi de la institució. Serveix el consell per al 2017, quan van passar coses de més gravetat que l’eliminació de la presumpció d’innocència al reglament, i serveix ara que alguns pretenen, veient-li l’orella al llop, fer-se enrere al crit d’ahir deia blanc i avui diu negre.
Jordi Pujol deia en una de les seves conferències –si és que fins i tot està permès citar-lo com a font d’autoritat– que la política és l’únic ofici en què, lluny de ser corporativistes, tots els que s’hi dediquen viuen entossudits a fer-se entre ells tant mal com sigui possible. Així són les regles, així han estat sempre. Per això la mateixa política s’ha esforçat tant a esborrar la presumpció d’innocència de la seva pràctica diària.
Només que de vegades –Pujol bé ho sap– el dany no prové de tercers, sinó que té l’origen en un mateix. Si escrius correus per explicar a un proveïdor com t’ha d’ajudar a fraccionar un concurs o quin és el camí que ha de seguir per assegurar-li una adjudicació, el més raonable –i exigible– és que acabis assegut davant un jutge. La traçabilitat del cas Laura Borràs no comença ni s’acaba al reglament. Arriba al
La traçabilitat del cas Laura Borràs no comença ni s’acaba al reglament
moment en què el seu partit va consentir a aclarir-li el camí cap a les institucions tot i saber la pedra que portava a la sabata. Perquè ja sabien llavors que l’animadversió –més que provada– cap a l’estelada als jutjats no serviria per ser utilitzada com a coartada en aquest afer. Hi ha en aquest cas més presumpció que innocència. I, tot i així, no hi ha cosa més certa que un és innocent fins que un jutge no escriu i fa pública una sentència per donar per provat el contrari.