Els cinemes

Diumenge, el suplement Diners de la setmana s’obria amb un titular clar: “El cinema lluita per sobreviure”. El subtitular explicitava l’origen del problema: “El negoci pugna per superar l’efecte de la pandèmia i la competència de l’streaming”. La conclusió és que, ara que els cinemes tornen a estar oberts, hi va menys gent de la que esperaven.

¿Què enyoro de les sales de cinema, ara que fa temps que no hi vaig? Sobretot, la grandiloqüència de la pantalla, que a casa cap monitor pot igualar. Allò és insuperable. En canvi no enyoro les converses dels espectadors que, a la fila del davant o a la del darrere, no paren de comentar què fan els personatges o si aquell actor sortia a la pel·lícula tal i aquell altre a la pel·lícula qual.

–Jo és que soc molt fisonomista.

Estic content de no haver de suportar el soroll agut de la cel·lofana dels caramels aliens, ni la pudor de les crispetes que devoren els que, més que no pas anar-hi a veure una pel·li, sembla que hi vagin a sopar. Ni les llumetes dels mòbils que, durant tota la sessió, no paren d’enviar i rebre watsaps. Ni tan sols enyoro la foscor íntima que propiciaven en època adolescent perquè, a la meva adolescència, sovint m’empassava catorze pel·lícules setmanals, en cines d’estrena i de reestrena, i a la Filmoteca del carrer Mercaders per rematar-ho. Idiota com era hi anava a veure pel·lis i no a fotre mà (cosa que, si hi anava acompanyat, encabat sovint em retreien).

¿Hi guanyaríem gran cosa si tots plegats decidíssim ara tornar massivament als cinemes, o més aviat hi perdríem? Com a resposta, un cas recent: fa unes setmanes van estrenar als cinemes The many saints of Newark –la preqüela d’Els Soprano– i el fracàs va ser considerable. La gent va preferir quedar-se a casa i veurela a la plataforma HBO Max. Més clar, l’aigua. c

Enyoro sobretot la grandiloqüència de la pantalla