Barcelona té ‘madrilenyitis’

Causa estupor comprovar com a Catalunya, però sobretot a Barcelona, hem canviat la partitura planyívola madrilenya en poc temps. D’atacar Madrid per dúmping fiscal, per gestionar malament la pandèmia, per no ser exemple de res, per aprofitar-se de l’efecte capitalitat per xuclar-ho tot..., hem passat a veure-la amb una enveja inconfessable.

“Madrid és guai”. Jordi Évole ho descrivia bé aquest dissabte a La Vanguardia: “Els catalans, i encara més els barcelonins, vivim des de fa uns mesos un gran complex d’inferioritat respecte a la capital d’Espanya”.

En efecte, Évole. Se’n diu madrilenyitis. Els símptomes de la decadència barcelonina salten a la vista, obvi, encara que començo a pensar que al ressaltar-ho tant s’activa un derrotisme enganxós. Quan vaig llegir Évole vaig parar compte en la urgència que els catalans en general i els barcelonins en particular recuperin l’autoestima fora de les estretors mentals de la política. Ara que s’observen nítidament tots els defectes, emergits amb la crisi pandèmica, caldria construir un nou relat sobre el punt just de confiança en les virtuts de la gran urbs de Barcelona, que continuen sent moltes. Ni els canals de representació política ni una tenaç societat civil no han aconseguit aquest objectiu fins avui, no encara, de manera que no s’ha articulat a Catalunya una alternativa il·lusionant que contraresti l’arrogància del discurs del paradís independentista que no ha estat mai i de la mala gestió d’un govern municipal de Barcelona amb una oposició desapareguda.

Ayuso o Almeida sí que han sabut construir un relat, tantes vegades sobre la ficció, però un relat al cap i a la fi. Els millors polítics són els millors actors i el més cínic és el de més èxit. I ara! No hi ha res de cert, per exemple, en la idea d’Ayuso de “viure a la madrilenya”, entre altres coses perquè no existeix la idiosincràsia madrilenya. Madrid no té identitat, i això la singularitza, una barreja en harmonia. Vull dir que, així com Madrid no és ni Ayuso ni Almeida, sinó tots els madrilenys, doncs Catalunya en general i Barcelona en particular no són ni Aragonès ni Colau. Passa que aquí ens ho hauríem de començar a creure. c