El contagi

El pessimisme és contagiós. L’optimisme, també. Les persones pensem el que sentim. I el que percebem al nostre voltant, a les nostres bombolles (informatives i quotidianes), ens defineix com a ciutadans i com a electors. Interpretar el feeling social és la primera pedra de l’edifici de la política democràtica i aquesta s’ha de rearmar amb més fonaments de psicologia social.

La por és tan mobilitzadora com l’alegria. El psicòleg Daniel Goleman destaca que l’optimisme és una actitud motriu que impedeix de caure en l’apatia, la desesperació o la depressió. Mentre el pessimisme paralitza, l’optimisme mobilitza. Els estats d’ànim són avui els autèntics estats d’opinió; som, paradoxalment, cada vegada més estomacals i menys cerebrals. Les emocions poden ser una oportunitat per a la reconnexió de la política amb la ciutadania i per a la seva revitalització. Sabem, també, que les emocions ens mobilitzen i ens conviden a l’acció, com des de fa temps hem confirmat amb els estudis sobre el comportament i la teoria de la petita empenta de la qual parlen Richard H. Thaler i Cass R. Sunstein al seu llibre.

L’actitud positiva és una manera de viure i d’afrontar el present i la nostra vida quotidiana, que aplica (també) en política. Els tristos no guanyen eleccions; ni lideren, ni sedueixen, ni convencen. Sense emocions positives no hi ha projectes, ni comunitat, ni esperança, ni possibilitat d’imaginar un futur millor que el present. Al contrari, passem a viure en un estat permanent de nostàlgia del passat, aquell passat amb què somia l’antipolítica.

Com bé assenyala el sociòleg francès François Dubet al seu llibre La época de las pasiones tristes, l’auge dels sentiments de ressentiment i indignació es relaciona més aviat amb els marcs d’interpretació de com vivim l’augment de les desigualtats. I és cert, com assenyala Dubet, que les passions lligades a la tristesa són una resposta assenyada i natural a l’actual estat emocional dels nostres països. Però la política democràtica té l’obligació de respondre a aquest clima negatiu amb les eines adequades i, precisament, amb una pedagogia sobre el que és positiu i una resposta pragmàtica de polítiques públiques. La primera batalla democràtica: guanyar la confiança positiva. c

Els tristos no guanyen eleccions; ni lideren, ni sedueixen, ni convencen