La Vanguardia (Català-1ª edició)
Els bombers exhibien la seva professionalitat
La convocatòria era per assistir en aquell 1912 a un acte de l’Ajuntament, tot i que obert i popular, per presenciar una exhibició a càrrec del cos de bombers. Lloc: el parc de la Ciutadella. L’acte va començar al passeig dels Til∙lers amb la revista del cos esmentat presidida per l’alcalde Joaquim Sostres, i va culminar amb una desfilada.
A continuació, es va escenificar davant la Cascada un simulacre: l’extinció d’un incendi. El més espectacular va consistir en l’elevació d’una sèrie d’escales molt altes, totes enfilades amb seguretat i decisió. El foc va ser controlat, tal com s’havia programat.
Sense abandonar el fil d’aquest tema, no resulta ociós relatar un fet que pot semblar propi d’una representativa llegenda urbana, per curiós i gairebé esbojarrat.
Un alcalde va ordenar un incendi i el va apagar alhora a la plaça Catalunya
Som al 1902, al final del llarg episodi del rescat d’un espai que havia de ser una illa de l’Eixample però que es va destinar a convertir-lo en la tardana plaça Catalunya. Per aconseguirho l’Ajuntament va haver de desplegar una complexa i lenta tasca d’expropiacions de tota mena de construccions que s’havien multiplicat des del 1860.
Aconseguit feia poc l’enderroc del gran Circo Ecuestre, ja només quedava la casa Rosich, però el procés s’eternitzava en les tortuositats judicials. Va ser Manuel Fabra i Ledesma, enèrgic alcalde en funcions, qui va decidir posar fi d’una vegada a aquella presència intolerable. Va anunciar que un acte lúdic més de les festes de la Mercè consistiria a calar foc a la casa Rosich, cosa que permetria als bombers demostrar davant la ciutadania la seva professionalitat. I precisava que no s’anunciaria l’hora, ja que n’hi hauria prou sabent-ho quan saltés l’alarma de les sirenes.
La notícia va merèixer ser anunciada a la portada de La Vanguardia. L’escenificació no va ser satisfactòria. Per això es va publicar un comentari breu en què qualificava de ridícula aquella paròdia d’incendi. L’espectacle es va reduir a dues fogueres situades a la vora de l’edifici, que amb prou feines va resultar fumat. Per a més vergonya es va posar a ploure i no va caldre l’actuació dels bombers per sufocar les quatre ridícules flames.
Ha estat l’únic alcalde a ordenar un incendi i alhora apagar-lo. L’excentricitat va merèixer ser comentada per Cambó a les seves memòries.