Informar no és assetjar

El periodisme de carrer és una especialitat amb una feina que sovint passa desapercebuda però que comporta una pressió, una paciència i uns horaris bojos que són dignes de destacar. Esperar davant un portal que surti un dels protagonistes del sector rosa, per posar un exemple actual i recurrent, implica deixar completament de banda la teva vida personal per centrar-te en una operació quirúrgica delicada que no saps mai com acabarà, ja que fer moltes hores de guàrdia no t’assegura que la feina acabi amb èxit. Estàs completament unit a l’estat emocional de la persona a qui vols treure una declaració i a la seva bona voluntat, suposant que decideixi deixar el cau i regalar als mitjans una aparició pública que moltes vegades es demora hores i fins i tot dies.

Travessar aquest desert informatiu sovint es fa indigest, de manera que de vegades alguns mitjans i periodistes s’alteren per la falta de declaracions i transformen l’objectiu de la seva professió, que és informar, en una persecució de carrer, malgrat que aquell dia el protagonista en qüestió hagi dit per activa i per passiva que no parlarà. Ho hem vist els últims dies en el cas de la premsa rosa, amb una Olga Moreno que se segueix sistemàticament perquè confirmi si la seva relació amb Antonio David està trencada. Com que la dona de l’ex guàrdia civil no regla ni una sola paraula, determinats mitjans, amb la càmera a la mà, han decidit acompanyar-la allà on va, ja sigui la seva feina, la fruiteria, la carnisseria o el gimnàs, en una gimcana surrealista que sembla més destinada a alterar-la per aconseguir la seva reacció irada que no pas a intentar captar alguna paraula que tingui un interès informatiu.

En aquestes condicions, el personatge públic sempre està més indefens, perquè quan l’apunta una càmera amb un llum vermell encès, que fins i tot pot estar en directe, sap que tot el que digui o faci s’utilitzarà en contra seu i que, en segons quins laboratoris de carnassa, serà exagerat a la màxima potència. Més pervers és quan els mitjans repeteixen l’exercici amb persones del seu entorn –com pot ser el pare de l’Olga– que no tenen res a veure amb el circ mediàtic i que, poc acostumats al vodevil intens pels carrers, acostumen a fer lliscar algun improperi que després és utilitzat com a titular demolidor. Una reacció que, a més, continua sense aportar res a l’objectiu inicial. Una cosa és informar i una altra de molt diferent emprendre una persecució policial que acostuma a acabar en assetjament mediàtic, que pot ser efectiu però que és molt poc ètic. c