Fer de mare i continuar sent dona

acceptades per a una dona. Lluny, encara, de la igualtat amb l’home.

Ser mare avui és una tria (excepcions a part), no un destí en l’universal. Moltes ho trien, però ja no totes. I, tractant-se de maneres de viure la seva condició femenina, totes les fórmules tenen el mateix valor, únic per a cada una. Pel que fa a les experiències de la maternitat, també les percebem diverses (sempre ho han estat, però abans la diversitat expressada era pecat). Hi ha les mares devotes, que fan del fill un objecte de culte; les “males mares” que s’autodefineixen així perquè rebutgen la devoció que senten com a esclavitud; les mares penedides (de les renúncies que han fet); les mares que miren de combinar la maternitat amb altres eleccions (l’estrès i la culpa estan assegurats), i, per descomptat, les mares que es veuen sobrepassades per aquesta condició.

Invocar la mare com a arma llancívola contra la dona és una manera d’esborrar el que és femení, que, a diferència de la idea unària de la mare, sempre és més pertorbador per la seva diversitat, les formes inacabades i singulars, no programables ni ajustables a la lògica fal·locèntrica. Fer de mare sense continuar sent una dona no sembla gaire aconsellable. Una pacient es lamenta del fet que, per la seva feina, molt estimada, no va poder dedicar tot el temps als seus fills i això la fa sentir culpable. Li assenyalo que els seus fills han triat professions derivades de la seva, que han format la seva pròpia família i no els va malament. Li pregunto si no deu ser aquesta –també– una manera de cuidar-los, més enllà del tradicional maternatge: oferirlos una versió de la vida alegre, lligada a un desig i una passió, sense els escarafalls malhumorats que sentim en altres llocs.