El trencadís de Passeig de Gràcia

Fa nou o deu anys van començar a fer obres a l’estació de Renfe Passeig de Gràcia. Jo no hi entenc gaire, d’obres públiques, però he hagut de canviar un parell de cops la cuina. Quan els paletes han de fer una intervenció a fons, comencen pel terra i després toquen les parets. Fer el terra nou aixeca pols i runa i si ja has pintat queda tot brut. Un cop arreglat el terra, el propietari ja s’encarrega que els paletes, els lampistes i els pintors vagin amb compte de no fer-lo malbé. Però en una obra pública no és tan clar que hagi de ser així. En primer lloc, perquè la intervenció de canviar llums i arreglar les parets és molt més contundent. Qualsevol martell que et caigui a terra o qualsevol pot de pintura que es vessi ho desgavella tot.

A l’estació Passeig de Gràcia, primer van enrajolar el terra. Després van refer la il∙luminació, i van col∙locar a la paret unes plaques blanques de material plàstic, fàcils de netejar, amb uns tubs cromats per repenjar-hi el cul, que van substituir les butaques desballestades que hi havia. L’obra va quedar bastant bé i va fer oblidar els anys que l’estació va estar feta una porqueria. Si no fos pel detall del terra. De dalt a baix de les andanes, les plaques de mosaic estan esquerdades, trencades, hi falten trossos que s’han tapat amb ciment. Penso: tantes vegades els va caure el martell? La quantitat de desperfectes que s’hi acumulen és impressionant. La cosa és el següent. Primer: no van veure que això podia passar? Segon: quan ja havien fet el terra i van començar a arreglar les parets, no podien mirar-s’hi més? Tercer: atès que no s’hi van mirar gens, no els va passar pel cap fer una reconstrucció del paviment, que estava tan deteriorat? Quart: a l’empresa que va encarregar l’obra, que deu ser Adif, no van pensar a exigir a la constructora que la lliurés en les condici

De dalt a baix de les andanes, les plaques de mosaic estan esquerdades, trencades, hi falten trossos

ons que s’havien acordat i no d’aquesta manera inacceptable? Cinquè: ho ha inaugurat algú, això? Segur que no. El terra fa fàstic. I la gent que ve en tren a Barcelona, de Madrid, d’Alacant, de França o de qualsevol lloc del món per l’aeroport de Girona, que vol arribar al centre de la ciutat, perquè hi té l’hotel o perquè li fa gràcia sortir del tren i veure la casa Batlló, es troba aquest terra apedaçat a més no poder, amb trossos arremolinats, fet una desgràcia.

Pretendre que les potineries d’Adif i la Renfe són una metàfora del país potser és una exageració: vull pensar que les coses es fan una mica millor que a l’estació Passeig de Gràcia. Però la desorganització, el descontrol, la manca total de responsabilitats per un nyap que afecta tothom hi fa pensar. També m’impressiona la indiferència dels usuaris, tan acostumats al desgavell i als abusos de la companyia ferroviària, i a la lletjor que ens envolta per tot arreu, que esperen el tren plantats damunt les rajoles trencades i no troben que hi hagi res a dir.