Una bogeria artificial molt real

Marco Mezquida inaugura el nou festival amb l’estrena de la seva simbiòtica peça ‘Piano + AI’

Marco Mezquida pot amb tot, i ahir a la nit ho va tornar a demostrar: amb solvència i brillantor i amb aquest rostre d’agraïment que tant el caracteritza. El repte aquesta vegada era majúscul, perquè es tractava del concert d’obertura d’un nou festival que té com a columna vertebral la relació/simbiosi de la música i la intel∙ligència artificial. El pianista menorquí ha comptat amb l’estreta col∙laboració de científics, experts i algun músic per donar forma i fons a Piano + AI, el títol hiperexplicatiu de la peça que ahir a la nit va revelar davant un públic expectant que va omplir pràcticament la sala Oriol Martorell de L’Auditori, és a dir, la 2.

Va ser una cita de relativa curta durada –una hora– que va començar amb un quart d’hora de retard, ja que la va precedir un parlament explicatiu d’Antònia Folguera, comissaria del Sónar+D, que va parlar del caràcter pioner de la peça i del projecte i que va voler finalitzar l’explicació recalcant que “tota la música que sonarà avui està generada en temps real” i que tot això “depenia de la interacció del piano i la IA”. En poques paraules, el que ahir va fer el formidable músic balear va ser una cosa aparentment senzilla: les seves improvisacions al piano alimenten una intel∙ligència artificial amb què dialoga i que al seu torn li proporciona material sonor que retroalimenta en viu el mateix pianista. Aquest concepte de “conversa” va ser on el músic –vestit aquesta vegada amb una de les seves típiques i elegants camises multicolors– va fer girar tota aquesta atípica simfonia per acabar demostrant amb fets una cosa que també va dir fa uns quants dies, en el sentit que “els camins de la música, com els de la ciència, són infinits”.

A l’hora de la veritat, aquest sol davant el perill es va convertir en un concert intens en què la intensitat, del tecleig, el timbre, la nota i el ritme que sortien del seu piano generaven una resposta intel∙ligentment artificial que no era mai igual, encara que aparentment la nota emesa sí que semblava que ho era. En aquest sentit, la nit va començar en penombra i amb una primera peça d’estricta improvisació, treballant sobre tecles, alguna campaneta i les cordes interiors del piano, que generava, diguem, en la màquina una resposta sonora poc musical en un sentit convencional i sí atribuïble de simple efecte sonor i bastant sorollista.

Quan les tecles eren impulsades amb més cadència aparent, l’atmosfèric i ambiental era la resposta, i quan la peça anava per terrenys amb un mínim guió harmònic i melòdic la simbiosi sonora formava un tot agradable i homogeni. Un primer pas que va deixar, sens dubte, ganes de molt més. c

XAVI JURIO Un moment de l’estrena ahir a L’Auditori