Somiar, i aquelles coses de nens

D’aquí un mes torna la Jean Bouin i els bons de Joan Justribó i Celes Piedrabuena, brillants periodistes del Mundo Deportivo i ànimes comunicatives de la prova, em recorden que els organitzadors de la cursa van per allà muntant tastos.

Tast: tastar alguna cosa per examinar-ne el gust.

Els organitzadors van a les escoles, parlen amb el professorat i convencen els tutors d’educació física perquè els deixin els nens per un dia.

Durant el matí d’un cap de setmana se celebren sessions d’atletisme sobre el tartan de la Mar Bella, i allà, amb vista a la Mediterrània, els nanos s’entreguen el testimoni, llancen la javelina, passen tanques (les tanques no se salten!), baten al fossat i arrenquen des dels blocs de sortida.

Durant aquesta estoneta no tiktokegen. Ni instagramegen.

Ni whatsappegen. L’experiència eleva les criatures cap a les essències de l’esport més pur.

(...)

Sento les històries de Justribó i Piedrabuena i així retrocedeixo a la meva adolescència –no penso calcular quant de temps ha passat–, a aquell vespre que se m’havia acudit obrir un diari (justament el Mundo Deportivo) per desco

De vegades evoco aquells temps en què el Barça organitzava tastos per reclutar atletes

brir que la gent del Barça organitzava tastos a les seves pistes d’atletisme, un oval de 250 metres de terra relliscosa i irregular situat rere el vell Miniestadi: en aquell patatar, avui un erm, el Barça hi buscava atletes.

Recordo haver aparegut allà, en aquell tast del 1984, amb el meu amic Àlex Nicolau (DEP). Jo era un tipus petitó (encara ho soc), de potes fines com filferros i ortodòncia juvenil que es posava el pes al peu, amb prou feines saltava mig metre i tardava tres segons a arrencar, i que també carregava una motxilla plena d’il∙lusió i amb un cor tan potent com determinat.

Així doncs, quan van arribar els mil metres, l’última prova –i la cirereta de la segona tarda al patatar–, ja em podien llançar un llebrer.

El Barça decidiria reclutar-me perquè vaig volar en aquells mil metres (amb catorze anys corria la distància en 2m41s), però, també ho sospito, perquè els tècnics m’havien vist la determinació en la mirada.

Entrar en aquell món em canviaria la percepció de la vida i l’escala de valors. Vaig ser un ésser afortunat: tot just era un adolescent, i malgrat això ja m’havia trobat a mi mateix. Aquell univers em va fer un ésser estrany, llavors (els companys de l’escola sempre em van mirar com un raret), però tan feliç que no ho agrairé mai prou.

Des d’aleshores continuo somiant com la criatura que corre. Visca els tastos d’atletes!