En l’adeu de Koeman

En el breu lapse de tot just dos mesos, des del 5 d’agost fins dimecres passat, el Barça ha acomiadat dues de les seves figures més mitificades i adorades: Leo Messi i Ronald Koeman. El primer se’n va anar perquè el club no li podia pagar el que demanava i al segon l’han acomiadat per la seva gestió al capdavant de l’equip de futbol. La grandesa d’un estament com el Barça, que és més que un club, resideix en el fet que la institució ha d’estar per sobre dels noms que l’han ajudat a ser una entitat tan gran, però també rau en la manera com acomiada els seus mites.

L’heroi de Wembley mereix sortir per la porta gran del Camp Nou. La seva tasca com a entrenador del primer equip és més que discutible. Com a aspecte més positiu serà recordat per l’atreviment a fer jugar joves que poden tenir un gran futur en el club com Pedri, Fati, Gavi, Nico, Araújo o Eric, o la seva actuació com a home de club, abaixant-se el salari i demanant el mateix gest als jugadors. Com a punts negatius és evident que no ha sabut treure el rendiment òptim a la plantilla que té molt més potencial de l’exhibit. En defensa seva cal dir que la presidència del club va transmetre un continu missatge de dubte sobre la seva idoneïtat per al càrrec, i les sortides de Messi i Griezmann en l’últim moment van ser un cop dur per la planificació de la temporada. Jan Laporta li ha allargat innecessàriament l’agonia esperant una millora de l’equip que no ha arribat mai. Ara ja no tenia sentit mantenir-lo més temps en el càrrec.

L’entrenador Koeman ja és passat del club, però el jugador Koeman té tant de pes en la història barcelonista que en l’hora de l’adeu toca ser magnànim amb ell. Les imatges de diumenge passat d’una minoria d’aficionats increpant-lo dins el seu propi vehicle quan sortia de l’estadi és una vergonya per al club. I vilipendiar-lo ara amb acarnissament no seria un acte de grandesa. El futbol és capritxós i un dia es pot passar de ser aplaudit i victorejat a ser injuriat per un mateix grup d’aficionats. Però Koeman no pot acabar ara entre les potes dels cavalls com l’última joguina trencada de can Barça. Mereixeria poder acomiadar-se dignament de tota l’afició.