Quatre diputats buscant rumb

Al marge dels moviments d’aquest divendres, darrer dia per presentar les esmenes a la totalitat als pressupostos generals de l’Estat, els acords per aprovar-los es tancaran a l’últim moment. La novetat és que el grup de Junts al Congrés s’ha obert momentàniament a donar-los suport encara que al final presenti una esmena a la totalitat.

Hi va haver un temps, en el lapse 20152017, en què l’independentisme –ERC, de manera prominent– proclamava que no tornaria a enviar diputats a les Corts. La contemplació del propi desig, en comptes de l’observació del paisatge, va fer creure que Catalunya era la Irlanda de començaments de segle XX. I que aviat es podria fer com els irlandesos arran de les eleccions britàniques de desembre de 1918, quan el Sinn Féin, després d’obtenir 73 diputats dels 105 que es disputaven a l’illa (69%), en comptes d’anar a Londres, va constituir un Parlament propi per declarar la independència.

S’imaginen Éamon de Valera, Michael Collins o Arthur Griffith dient “Vam dir que marxaríem però... ens quedem!”? És el que va passar aquí. L’independentisme català avui té 23 diputats dels 48 que corresponen a Catalunya a les Corts (48%).

Conscient d’això, ERC ha iniciat un procés per provar de sortir de la mirada maniquea dels darrers anys. Li queda camí per recórrer, però l’actuació dels seus 13 diputats al Congrés mostra la intenció.

De la seva banda, des que van trencar el grup que formaven amb el PDECat a Madrid, els quatre diputats de Junts han navegat a la deriva del totoresisme. Situantse en un racó han circumscrit la seva rellevància a la pirotècnia de les intervencions de Míriam Nogueras. Ara ha semblat que enfilaven un nou rumb. La setmana passada, el seu portaveu al Senat, Josep Lluís Cleries, deia –a un govern PSOE-UP que volien tombar– que s’obrien a negociar els pressupostos, “des de l’exigència amb el compliment dels compromisos”.

Dilluns, enmig d’aquest viratge i sempre amb el condicionant dels qui, vestits d’extremistes, temen que el pragmatisme no els faci passar per febles, va aparèixer la seva líder a l’Ajuntament de Barcelona. Elsa Artadi volia veure un “gir”, mèrit de Junts, en el fet que ERC exigís la presència del català a la llei de l’Audiovisual com a condició prèvia a pactar els comptes.

De debò que un partit amb la militància farcida de mestres i filòlegs i que sempre ha tingut la defensa de la llengua com a eix de la seva política necessita la pressió de Junts per a això? A ERC no volen cap front comú a Madrid perquè, sentint aquests excessos, entenen que la crítica de tous que se’ls fa des de fora els la farien des de dins.

En el tempteig a un nou rumb juntaire hi ha també un càlcul electoral. Junts ha assumit que, si pren posicions massa dures, perd part del votant –com va passar a les eleccions catalanes– cap a la CUP. Al PSOE la posició extrema de Junts fins i tot li resulta útil per centrar Pedro Sánchez presentant-los a la resta d’Espanya com a pol oposat al nacionalisme espanyol de Vox. L’interès socialista rau, precisament, a pactar amb els de Ferran Bel per demostrar que amb el sobiranisme moderat hi pot arribar a acords.

Fins ara, en l’afany per desmarcar-se de

Aquest interès per tornar a ser una formació que compti Junts l’haurà de suar

la seva procedència convergent, Junts ha deixat pel camí la capacitat aconseguidora del grup de CiU a les Corts. Ha calgut involucrar-hi el pragmàtic conseller Jaume Giró per provar de redreçar la situació. Durarà? Perquè així sigui potser caldrà que els quadres juntaires tornin a pujar el Tagamanent, el Puigmal o a la Pica d’Estats per observar un país –cada dia més complex– que no es pot permetre tenir quatre diputats a Madrid i els 265.000 vots que representen esperant l’adveniment de la república.