La barba del veí

Els països arrosseguen una història que no sempre és fàcil de canviar. El 2015, el pacte de govern de l’esquerra a Portugal va ser rebut amb preocupació per les institucions europees, fins que la realitat es va imposar positivament. El país va passar de ser assenyalat a ser posat com a exemple. L’anomenada gerigonça (corba sinuosa) tenia el seu risc com tots els revolts sense peraltar, però el Partit Socialista va convèncer el Bloc d’Esquerres i el Partit Comunista d’un projecte que va ser capaç d’assegurar el creixement, millorar la redistribució de la riquesa i mantenir un sistema impositiu atractiu per a empreses i particulars. Quatre anys després, el PS es va situar a les portes de la majoria absoluta, així que el pacte de governabilitat es va reduir a acords puntuals i llavors van començar els problemes. Aquesta setmana, el Parla

Portugal, que s’havia convertit en un país exemplar per a la UE, entra en crisi política

ment portuguès va rebutjar el pressupost i el país s’aboca a eleccions dos anys abans del previst, que és un risc, sobretot quan els fons europeus requereixen no només plans clars, sinó també estabilitat política.

El que passa a Portugal hauria de posar en alerta el PSOE i UP, però també els seus altres socis parlamentaris. És un mal moment per jugar a la ruleta russa, perquè no totes les bales són de fogueig, com ha pogut comprovar Alec Baldwin. Ara que Pedro Sánchez sap que no necessita l’Orfidal per governar amb els podemites, podria prendre algun Trankimazin quan li truqui Gabriel Rufián. Aquest país no es pot permetre que no s’aprovin els pressupostos i la dreta hauria d’entendre que les seves denúncies sobre els fons europeus a la Unió Europea no tenen res de patriòtiques. Després de la crisi pandèmica ningú no entendria, com no s’entén a Portugal, que el país no disposi d’uns pressupostos expansius.

Però la política cada vegada força més les costures dels relats, com les sèries de Netflix, oblidant que Walt Whitman ja va advertir que les batalles es poden perdre amb el mateix esperit amb què es guanyen. El cas portuguès és il·lustratiu de com les coses que funcionen es poden espatllar en qualsevol moment. El relat és sempre la clau de tot, però la gent s’està acostumant als finals forassenyats, com saben les productores. c