Més ocupació i menys poder adquisitiu

La intensa millora de l’ocupació, que el tercer trimestre ja ha recuperat els nivells previs a la pandèmia, reflecteix la força de la reactivació econòmica que viu Espanya. Però tota reactivació ràpida i desequilibrada, com la que es produeix, comporta un company indesitjable: la inflació, com a conseqüència de les dificultats de l’oferta per atendre el gran repunt de la demanda, un fenomen que es registra en la majoria de sectors d’activitat.

Per a Espanya haver arribat un altre cop fins als vint milions d’ocupats, com reflecteix l’Enquesta de Població Activa coneguda ahir, és una fita gairebé històrica. En un any s’han creat prop de 900.000 llocs de treball, més de la tercera part aquest estiu passat. Es fa difícil pensar a derogar una reforma laboral, com vol el Govern espanyol, que ha permès recuperar tan ràpidament l’ocupació perduda en una recessió. Caldria limitar-la només a la reducció de la temporalitat, que es manté elevada, i a altres aspectes puntuals, com l’atur juvenil, la bretxa de gènere i la precarietat.

Amb l’excel·lent dada d’ocupació, la taxa d’inflació del 5,5% registrada a l’octubre, i que també es va saber ahir, és una destralada al poder adquisitiu dels ciutadans i a la competitivitat de les empreses. No es veia una taxa tan alta des de fa trenta anys. Espanya és, doncs, un dels països europeus amb més augment de preus juntament amb Alemanya (4,5%). Tots dos estan per damunt de la mitjana comunitària, que és el 3,2%.

La presidenta del Banc Central Europeu (BCE), Christine Lagarde, va reafirmar ahir, després de la reunió del consell de governadors de l’entitat, que l’elevada inflació actual és temporal i que a mitjans del 2022 tornarà a taxes pròximes al 2% per situar-se en l’1,5% el 2023. Per aquesta raó no s’apujaran els tipus d’interès per frenar la inflació, perquè baixarà per si sola tan aviat s’equilibrin l’oferta i la demanda. Apujarlos, segons la seva opinió, seria un gran error perquè es perjudicaria l’actual recuperació, que ja és més lenta de l’inicialment prevista a causa dels talls a les cadenes de producció, per falta de subministraments, i a l’encariment de l’energia i el transport. Aquesta decisió de no apujar els costos financers a ciutadans, empreses i estats és, doncs, molt encertada.

Però mentre els pronòstics del BCE sobre la inflació no es compleixin, a Espanya som un 5,5% més pobres que l’any passat. Aquesta pèrdua de poder adquisitiu, encara que sigui temporal, castiga durament les economies domèstiques més vulnerables. També deprecia sensiblement l’estalvi tradicional. Probablement els pensionistes són l’únic col·lectiu que podrà recuperar aquesta pèrdua, sempre que el Govern central compleixi la promesa de revaloritzar-les en funció de l’IPC. Això tindrà un cost superior als 2.000 milions d’euros aquest any per a l’Estat. El conjunt dels treballadors, tot i això, ho tindrà molt difícil, perquè en la situació actual són molt poques les empreses que podran fer front a un augment tan elevat de la massa salarial, ja que s’afegiria a l’increment de costos energètics, de subministraments i, en suma, de la mateixa inflació, que frena la competitivitat en una conjuntura que encara està carregada d’incerteses i problemes.

Combatre la inflació sense política monetària és pràcticament impossible i no quedarà cap altre remei que conviurehi fins que baixi, com pronostica el BCE. Es pot dir, en certa manera, que l’empobriment global que suposa és un sacrifici col·lateral de la pandèmia. Toca que gairebé tothom el pateixi, amb l’excepció, entre d’altres, dels productors d’energia i de matèries primeres, així com dels propietaris de flotes mercants, que són els qui es beneficien en primera instància de les pujades de preus. c

La gran recuperació de la feina coincideix amb el creixement de la inflació fins al 5,5%