Posar-se les piles

El sabater sempre és el més mal calçat. No deixa de sorprendre que un país com el nostre, que ha fet bandera del sol com a reclam més important per convertir el turisme en un dels sectors principals, sigui, paradoxalment, un dels que hagin avançat menys en la implantació de l’energia solar per reduir la dependència del gas, del petroli i de l’energia nuclear. De fet, amb la majoria absoluta del president Mariano Rajoy fins i tot es va aprovar l’anomenat impost al sol, que, per a felicitat de les grans companyies elèctriques, penalitzava les instal∙lacions fotovoltaiques destinades a la producció d’energia per a ús domèstic. Un despropòsit que va comptar amb l’aval dels tribunals, però que va suposar un autèntic fre a la generació d’energia verda.

Especialment a Catalunya, en l’última dècada no s’han fet els deures. Tot i haver estat el primer territori de l’Estat on es va instal∙lar un aerogenerador, el 1984, avui és al vagó de cua. Actualment, tan sols el 20% de l’energia generada procedeix de fonts renovables, principalment energia hidràulica, i només una petita part es produeix gràcies al vent, el sol i la biomassa. En el conjunt de l’Estat aquesta xifra és més del doble i en algunes comunitats voreja el 70%. D’altra banda, més del 50% de l’energia que es produeix té el seu origen en les centrals nuclears.

Aquesta setmana, el Govern de la Generalitat ha anunciat que vol posar-se les piles per revertir aquesta situació. D’acord amb els objectius fixats per la Unió Europea, el president Pere Aragonès es va comprometre a assolir la xifra del 50% de consum d’energies renovables el 2030 –només falten vuit anys– i aconseguir eliminar totalment el consum d’energies d’origen fòssil i nuclear en l’horitzó de l’any 2050. Per això, s’ha aprovat un decret llei per modificar la normativa anterior, que, a la vista dels migrats resultats obtinguts, s’havia demostrat absolutament ineficaç.

El plantejament de la Generalitat és realment ambiciós. No es limita a voler aconseguir la substitució d’energies fòssils per energies renovables, sinó que considera que és una autèntica oportunitat per poder trencar els oligopolis que dominen el mercat de l’energia en les diferents fases. En els últims mesos veiem amb impotència com els governs són mers convidats de pedra davant l’alça desorbitada de la factura de la llum. Vam començar l’any amb un preu al voltant dels 50 euros per kWh i actualment se superen els 200 euros per kWh, cosa que suposa un autèntic malson per a moltes famílies, especialment a les portes de l’hivern, però també per a moltes empreses que veuen disparats els costos de producció.

En un context de transformació del model energètic és desitjable que no se substitueixi un oligopoli per un altre i que els governs i els ciutadans quedin fora de joc. La privatització de bona part del sector elèctric promoguda pel govern de José María Aznar ha estat un error que ara paguem tots. Com a sector estratègic que és, s’ha de mantenir un control directe per part del sector públic, la qual cosa no cal que estigui renyida amb fer-ne una bona gestió. Per això, que un dels objectius anunciats per la Generalitat sigui la creació d’una energètica pública sembla una bona decisió, vist el que ha passat fins ara.

Ja ningú discuteix l’evidència de l’emergència climàtica ni la necessitat de no demorar la presa de decisions per facilitar la transició energètica. A Catalunya s’ha perdut massa temps i la urgència és màxima, i cal celebrar que ara això formi part de les prioritats de la Generalitat. La nova regulació es proposa agilitzar l’execució de projectes comptant amb l’opinió dels municipis i de la ciutadania, apostant per la creació d’instal∙lacions per tot el territori –també en àrees urbanes– abans que per macroprojectes que consumeixin hectàrees de sòl innecessàriament. Per a uns, la regulació es quedarà curta i per a d’altres és massa exigent, una cosa habitual quan es prenen decisions. L’essencial és que, si de debò és una prioritat, els instruments legals siguin clars, àgils i jurídicament segurs. No fos cas que, enredats en la burocràcia i en posicions immobilistes, acabem donant vida a les centrals nuclears a Catalunya més enllà del 2035, quan està previst el tancament. És una bona notícia que s’hagin posat les piles. c

Sorprèn que els governs siguin simples convidats de pedra davant l’alça desorbitada de la llum

UNSPLASH / EP