Titella o titellaire

José Manuel Villarejo, el comissari jubilat que encarna les clavegueres de l’Estat com el personatge del dimoni encarna el mal en un teatre de titelles, és un relat amb potes. Villarejo és el conte que no cessa, un showman que va traient historietes de la gorra davant l’alegria, la inquietud i l’esglai dels de dalt i els de baix. Amb la seva narrativa interminable, amb els seus episodis truculents, engalanats d’amenaces i avisos per a navegants, l’antiheroi ha entès que la seva salvació passa per la tradició: inscriure’s en la novel·la picaresca per tal de, per la via estètica, transcendir la fallida moral, política i institucional que la seva màscara projecta. “Per amor a l’art”, així seria el resum de la seva peripècia. Una manera delicada d’argumentar “per amor a la pàtria”, amb el punt de barroquisme exigible perquè el corral de comèdies paeixi el que ha excretat el paio. Al pallasso sempre el salvarem, al criminal seria impossible.

Però hom no s’ha de confondre a

És a qui mou els fils del guinyol a qui cal demanar explicacions amb totes les de la llei

l’acostar-se a Villarejo i la seva gorra. Contra el que sembla, el que és substancial no és saber quant de veritat o fantasia hi ha en les faules fosques que el policia subterrani va regalant en jutjats i comissions parlamentàries. El que és important és dilucidar si Villarejo és el titella o el titellaire d’aquesta funció sòrdida d’embolics, reputacions rebentades i xantatges a granel. Perquè no és el mateix ser una marioneta (per molt protagonista que sigui) que ser el que mou els personatges del guinyol sense mostrar-se al públic. És al titellaire a qui cal demanar explicacions amb totes les de la llei. És el titellaire el que és impune i s’està rient de tothom. A l’Estat profund, les riallades ressonen avui a tot volum.

Sé el que esteu pensant: Villarejo podria ser el típic titella que pren vida, embogeix i queda fora de control, el ninot que prova d’emular el seu creador-titellaire, amb el qual manté relacions bipolars d’amor, odi i socors mutu. Aquesta és la faula més previsible i per això cal rebutjar-la. Seria la faula perfecta perquè continuem sense conèixer els noms dels principals titellaires que van modelar, van animar, van encobrir, van encimbellar i van pagar Villarejo, figura menor que hem convertit en un gegant, fent així el joc a tots aquells que, avui com ahir, estan fora de perill a la seva torrassa. c