Per què Espanya ha de garantir habitatge assequible?

El desembre del 2018 a Barcelona es va aprovar una mesura clau per guanyar habitatge a un preu just: que un 30% de les noves construccions o grans rehabilitacions privades es convertissin en habitatge assequible. Es tracta d’una mesura que també està en vigor a Navarra des del 2017 i que és norma en molts països europeus.

En què ens permet avançar aquesta mesura?

A Espanya només un 1,5% del parc d’habitatge és públic, quan la mitjana de les ciutats europees supera el 15%. La resta del parc és privada, a uns preus inaccessibles per a la majoria. Necessitem totes les eines possibles per, de manera urgent, augmentar el parc assequible. La construcció i la compra d’habitatge públic n’és una –a Barcelona duplicarem l’habitatge públic respecte al 2015–, però no l’única: necessitem la corresponsabilitat del promotor privat. I aquesta mesura la garanteix.

Aconseguir que les persones puguin accedir a un preu just per un habitatge és una obligació de les administracions públiques, i per això també els correspon garantir que tota nova promoció privada incorpora habitatge assequible. Avui dia el sector privat no pot continuar construint sense corresponsabilitat. Només mitjançant injecció d’habitatge públic al mercat i de normes com la de destinar un 30% a preu assequible en totes les promocions privades que s’impulsin aconseguirem un ajust dels preus de l’habitatge a Espanya, com tants exemples internacionals ens mostren. La nova llei d’habitatge estatal blindarà l’aplicació d’aquesta mesura a la ciutat de Barcelona o a Navarra i obligarà que la meitat d’aquest percentatge s’hagi de dedicar específicament al lloguer social.

Al nostre país ja hem vist en nombroses ocasions com més construcció no comporta per a la majoria poder accedir millor a un habitatge, bàsicament perquè augmentar les unitats d’habitatge en un mercat especulatiu no és una mesura que ajusti preus i els faci més assequibles. Només cal donar una ullada a les dades del període de construcció més important de la història d’Espanya, entre el 2000 i el 2006, quan es van construir 600.000 habitatges anuals i el valor de l’habitatge en preus nominals va augmentar un 122%. O analitzar les mesures que va impulsar el Partit Popular, enmig d’una crisi immobiliària sense precedents en què milers de persones van perdre la casa, com per exemple la liberalització del sòl, la creació de les socimis –societats jurídiques lliures de pagar impostos si compraven habitatge de lloguer– o la reducció dels contractes de lloguer a tres anys que van augmentar el preu en un 50% entre el 2013 i el 2017.

Garantir que amb cada nova obra o rehabilitació privada un 30% hagi de ser habitatge a un preu assequible ens permet distribuir-lo de manera descentralitzada, en tots els barris, al mateix temps que es garanteix la viabilitat econòmica de les operacions. Ho hem vist a Barcelona, on la construcció privada s’ha mantingut al voltant dels 2.000 habitatges anuals.

Hem de ser valents, com ja fa anys que ens han mostrat les nostres prede

Per augmentar el parc privat cal la corresponsabilitat del promotor privat

cessores Londres i París, i actuar davant un mercat, com el de l’habitatge, que genera desigualtats que posen en risc els altres drets bàsics si no es comença pel de tenir una casa per viure. Tenim la responsabilitat de capgirar aquests plantejaments: l’habitatge és un dret, i necessita la nova llei estatal d’habitatge per fer-lo efectiu. Un dret constitucional que, durant massa temps, ha estat paper mullat.