La malvada innocent

Em deien que ho havia fet i no ho recordava, que l’havia apunyalat i no ho recordava. La Rocío era una filla per a mi”. Les paraules de Dolores Vázquez, Loli, la dona condemnada el setembre del 2001 per haver assassinat Rocío Wanninkhof, ressonen contundents i plenes de resignació a la sèrie documental que HBO Max acaba d’estrenar sobre un dels errors judicials més grans de la història espanyola. La protagonista principal de Dolores: La verdad sobre el caso Wanninkhof va ser sentenciada a quinze anys i un dia de presó per un assassinat que no havia comès. La pressió perquè es resolgués el cas, tant mediàtica com de la família de la víctima, i la falta de proves van portar les autoritats a celebrar un judici ple d’irregularitats. Dos anys més tard va ser excarcerada després de descobrir-se el veritable assassí: Tony Alexander King. Una prova d’ADN irrefutable va lligar aquest crim amb el de Sonia Carabantes, l’agost del 2003. El fatal destí d’aquesta jove va salvar la Loli de la presó, però no pas de l’escarni públic a què va ser sotmesa fins aquell moment.

La Loli, després de vint anys de silenci, analitza en primera persona el seu calvari al llarg dels sis capítols d’aquesta producció, en què també es dona veu a Alicia Hornos, exparella de la condemnada i mare de la Rocío, que continua creient en la culpabilitat de Vázquez, i es fa un repàs de la incompleta investigació policial i de com la pressió social va propiciar que uns jutges poc valents tanquessin una innocent. Així mateix, es posa el focus en un factor clau per entendre el perquè d’aquesta decisió judicial: la imatge distorsionada que es va crear públicament de la Loli, la principal assenyalada que els mitjans van veure com la malvada perfecta. La van titllar de dona freda, calculadora, autoritària i agressiva, va ser criticada perquè era lesbiana i “molt masculina”. Bàsicament, un monstre. Tot això va tenir un paper determinant en la condemna. La societat en demanava el cap, i la justícia el va servir amb safata.

Estic d’acord amb Toñi Moreno, productora del documental, quan afirma que va ser un cas de “lesbofòbia”, perquè ser lesbiana en aquella època era un tabú i l’arma llancívola perfecta per veure maldat on no n’hi havia. Aquest “No soc una lesbiana perversa”, que gairebé crida la Loli en un moment de la cinta, m’arriba a l’ànima. I més quan clama a les institucions un merescut perdó, que encara no li ha arribat.