José María Merino, premi Nacional de les Lletres Espanyoles

El jurat en destaca el “mestratge en la creació de literatura fantàstica”

estava casada i tenia tres filles. Més tard Hoffe va vendre alguns manuscrits, com ara el de l’obra El procés, que va ser adquirit per l’Arxiu de la Literatura Alemanya de Marbach el 1988 per un milió de lliures de l’època. Però els dibuixos continuaven sent un misteri. Max Brod en va publicar alguns, en va vendre uns quants i va intentar diverses vegades editar una “carpeta”, però al final no ho va arribar a fer. I quan va morir Ilse Ester Hoffe, el 2007, amb 101 anys, els dibuixos continuaven a la caixa forta de Zuric.

L’últim episodi del llegat de Kafka –per fer honor a l’adjectiu kafkià que va contribuir a crear amb la seva obra– va ser la demanda de la Biblioteca Nacional d’Israel contra les filles de Hoffe, ja que considerava que segons una clàusula del testament de Brod l’obra s’havia de dipositar en aquesta institució de Jerusalem. I així es va fer el 15 de juliol del 2019, després que un tribunal suís acceptés les diverses sentències dictades a Israel. I aquesta decisió ha permès que finalment s’hagi pogut editar el catàleg complet dels dibuixos de Kafka.

El volum que apareix simultàniament als diferents països a partir de la setmana vinent inclou els dibuixos solts que Brod ja havia fet públics, un quadern de 52 pàgines i també els que feia en diaris de viatge, cartes o blocs de notes. També hi ha dos dibuixos que Brod havia venut a la Biblioteca Albertina de Viena, alguns del llegat de la família que es troben a la Biblioteca Bodleiana d’Oxford i d’altres de comprats per l’Arxiu de Marbach, majoritàriament inclosos en cartes.

Els dibuixos abasten un període que va des del 1901 fins al 1924, i l’últim és el que dedica a qui va ser la seva darrera companya, Dora Diamant, encara que la majoria corresponen als anys d’estudiant. Joan Tarrida, director editorial de Galaxia Gutenberg, considera que aquests dibuixos són interessants, ja que “igual com la seva escriptura estan molt lligats al seu temps”. Hi ha dibuixos molt esquemàtics, d’altres de més grotescos i uns quants vinculats a les seves cartes que li serveixen per explicar el que no pot amb l’escriptura (com ara quan descriu a la seva promesa com s’agafen de la mà en somnis per ser més a prop l’un de l’altre). No se sap si va arribar a pintar a l’oli o aquarel∙les, però en canvi els seus retrats demostren un cert domini, com si fossin esbossos d’obres més definitives. c

L’escriptor José María Merino (A Coruña, 1941), autor de novel∙les com La orilla oscura i El río del Edén i acadèmic de la RAE, és el nou premi Nacional de les Lletres Espanyoles. El jurat del guardó ha destacat “el seu mestratge i excel∙lència en la creació de literatura fantàstica en novel∙la, novel∙la curta, conte i microrelat, i també la intel∙ligència de les seves reflexions teòriques sobre la ficció”. “José María Merino és tot un referent per a successives generacions”, han conclòs per justificar una decisió que ahir es va fer esperar fins ben entrada la tarda perquè el ministre de Cultura, Miquel Iceta, era a la cimera de Trujillo. “Aquest premi significa un reconeixement estimulant i un regal. És com un regal de les fades. En aquest moment dels meus anys i de la meva vida és un reconeixement que per a mi és ple de plaer”, va afirmar Merino per la concessió d’aquest guardó dotat amb 40.000 euros.

Els laberints de la identitat i la memòria, l’atzarosa relació entre autor i obra i l’amalgama del que és real i el que és fantàstic són elements clau del seu món literari. Una amalgama que Merino explica que no ha estat només un fil per a la seva obra “sinó per a la vida en general”. “Sempre dic –va remarcar telefònicament des de la RAE, on era quan es va assabentar del premi– que la realitat no necessita ser versemblant. En la realitat es poden produir les coses més estranyes, misterioses i catastròfiques. En la literatura això cal fer-ho versemblant, i per a aquesta versemblança també podem fer servir el fantàstic, l’hiperrealista, l’oníric, i a mi tot aquest món m’interessa”.

Llicenciat en Dret per la Complutense, el 1976 la seva Novela de Andrés Choz li va merèixer el premi Novelas y Cuentos. En aquesta obra el protagonista, en el breu termini que li queda de vida, escriu la història d’un extraterrestre nàufrag a la Terra. L’escriptura es barrejarà amb les vivències del creador. La orilla oscura li portaria el premi de la Crítica el 1985 i El río del Edén el Nacional de Narrativa el 2012. Al febrer va tornar al relat amb Noticias del Antropoceno (Alfaguara), una reflexió sobre l’empremta humana a la Terra

L’amic que va conservar els dibuixos se’ls endú a Israel quan els nazis ocupen Praga, i després a Zuric

“Per fer versemblant la literatura també podem fer servir el fantàstic, l’hiperrealista, l’oníric”, diu l’escriptor

en què un Papa somia amb la dimissió de Déu i una parella arriba a un continent format per l’acumulació de plàstic. “Està escrit –va concloure– amb una perspectiva que també té trets humorístics, satírics, perquè no he volgut ser catastrofista. Però amb els anys em preocupa tornar als llocs que vaig conèixer de petit i trobar que tot està deteriorat. A mi que encara m’agrada bussejar, veure que als llocs límpids d’abans ara hi ha molta quantitat de plàstic em resulta desolador, i vaig voler escriure sobre aquests canvis perillosíssims per a la vida al planeta i per a nosaltres com a éssers humans”. c

RAE L’escriptor José María Merino