L’encant de la vida rància

Hi ha paraules que, per mandra, inseguretat existencial o impaciència, el català adopta del castellà. És el cas de cutre, que fem servir per definir el que tendeix a ser rònec, tronat, deixat, lleig, vulgar, brut, ranci, decadent, devaluat o, per acumulació, una asimètrica combinació de tots aquests elements. Elevat a categoria de barbarisme amb solera, cutre defineix una estètica amb aurèola pròpia, sobrevalorada com a refugi per a identitats transgressores, esnobs o addictes a branques del tronc del lletgisme, tan antropològicament hispànic. D’això en parla, amb un estil amè, divulgatiu i irònic, l’assaig Vidas baratas: elogio de lo cutre, d’Alberto Olmos (Ed. Harper Collins). Olmos és un virtuós del periodisme de columna. Coneix els ingredients més populars del que és cutre, no per fascinació o revelació estètica, sinó per pertinença a un univers en què les magdalenes de Proust són híbrids ressecs provinents de receptes apòcrifes, Proust és un succedani de dissenyador de basar xinès, i la nostàlgia, una remota versió de paradís perdut.

L’aproximació d’Olmos al fenomen és informal i no ofega el lector amb allaus de notes a peu de pàgina. Com un aficionat, l’assagista endreça impressions viscudes avalades per un grau suficient d’investigació per elaborar teories que no són acadèmicament irrefutables, però sí versemblants, divertides i sagaces. El secret és la capacitat per a l’observació i l’estil per relacionar episodis viscuts o imaginats amb referències prou tangibles perquè el lector se senti interpel∙lat per un univers en què conviuen el gotelé, el vidre mat dels plats Duralex o la resignació filosòfica dels clients de bars de barri, ancorats en una passivitat que renuncia a l’adrenalina tecnològica del present i a qualsevol heroïcitat interiorista que no passi per la música d’una màquina escurabutxaques.

Olmos va més enllà dels objectes: se submergeix en els episodis cutres que enriqueixen el prestigi i els currículums de grans artistes o d’escriptors. Escriptors que després es vanten d’aquesta porció de vida barata a les solapes dels seus llibres, com una medalla low cost. O reflexiona sobre la diferència entre viure en un barri cutre o sentir-se estrany passejant per un barri senyorial. Una mostra de l’estil Olmos: “En una casa com Déu mana, a més, hi ha d’haver de tot, però de tot n’hi ha d’haver una mica quan arribes. És un equilibri màgic entre la provisió i l’abisme. Així, queda només un rotllo de paper higiènic, només un centímetre de Fairy, només un llumí a la capsa de llumins. La bombona és a punt d’esgotar-se i s’ha de tombar i sacsejar perquè duri una mica més. Queda poca sal, poc sucre, no hi ha forquilles per a tothom i, d’alguna aixeta, en surt poca aigua”.

L’aproximació d’Olmos al fenomen és informal i no ofega el lector amb allaus de notes a peu de pàgina