‘We’ll meet again’

Gairebé no recordo res del 20 de maig del 1992; era petita i no tinc gaire present què feia ni on era quan un gol de falta de Ronald Koeman va canviar la història del Barça. Però ara que tinc ocasió de coincidir amb tu al voltant d’una taula, Ronald, sí que soc conscient d’haver crescut sabent que aquell futbolista es va convertir en una peça clau, un mite en la història d’un club que sempre se l’ha estimat d’una manera especial. I l’amor, en aquest cas, és recíproc. Tu sempre has estimat el Barça i també la ciutat de Barcelona. Com s’explicaria que, l’agost del 2020, acceptessis agafar les regnes d’un equip sense rumb, desfet pel desastre de Lisboa, si no fos per la certesa personal que podies aportar alguna cosa millor que l’entrenador anterior? I això que diuen que des del pedestal de les llegendes s’hi viu molt bé. Tens molts dies per jugar a golf, rebre homenatges i jugar patxangues amb altres llegendes com tu. No et cal baixar al fang, sotmetre’t a examen constant ni exposar-te públicament gairebé cada dia.

Tampoc estàs obligat a donar la cara per l’entitat quan hi ha un escandalós buit institucional. No crec que s’especifiqui en el contracte. Però recordo molts moments crítics de la temporada passada del Barça en què vas entomar sense escarafalls el paper de portaveu del club. I davant els micròfons, sinceritat. Alguns, acostumats a entrenadors que parlaven durant hores sense dir absolutament res, es van incomodar al prin

Tranquil, Ronald: continuaràs sent Koeman, un mite del barcelonisme, el ros de Wembley

cipi. Però m’equivoco poc si dic que, en general, el teu parlar clar ha estat motiu d’agraïment, no només per a la professió periodística.

No entraré en debats tàctics de 4-3-3 o defenses de cinc. Bàsicament perquè ara ja és estèril. Els fets, i els resultats, han evidenciat el que ha funcionat i el que ha estat un despropòsit en els partits. No sé calibrar el pes de la inestabilitat institucional, la pèrdua de Messi o les plagues de lesions en tot plegat. Ara ja és igual. De la gespa, em quedo amb les descobertes –obligades o per convicció, no m’importa– dels joves. Pedri, Araújo, Mingueza, Gavi o Nico han esdevingut els brots d’esperança que necessita l’equip per encarar el futur.

I tranquil, Ronald, continuaràs sent Koeman. Un mite del barcelonisme, el de Wembley, el ros que va xutar una falta magistral, com gairebé sempre, i va marcar un gol per la història. El Koeman que estima el Barça i Barcelona. I des d’aquesta taula on hem coincidit i que m’ha permès coneixe’t una mica millor, escolto com canta Vera Lynn a l’inici de la Segona Guerra Mundial: We’ll meet again, ens tornarem a trobar. No sabem ni on ni quan perquè ara caldrà una mica de temps per curar les ferides. Però vull pensar que ni el club ni l’afició cauran en la injustícia esborrant el teu nom de l’imaginari blaugrana perquè, malgrat aquesta etapa de desencert que s’ha allargat massa i de manera innecessària, Koeman és i serà Koeman.