Els resultats manen

Ronald Koeman tanca el pas per la banqueta blaugrana amb 39 victòries en 67 partits oficials

Ronald Koeman es va presentar davant el barcelonisme el 19 d’agost del 2020, tot just cinc dies després del rotund 2-8 contra el Bayern a Lisboa. En la seva declaració d’intencions va parlar de dominar els partits, tenir la pilota, apostar pels joves i va avisar: si cal prendre decisions, se’n prendran. En la primera fotografia l’acompanyava Josep Maria Bartomeu i entre les primeres tasques urgents s’anunciava convèncer Leo Messi de la seva importància en el projecte que es posava en marxa.

Un any i uns quants mesos després, el balanç de Koeman, numèricament parlant, no és positiu. Però no pot dir-se que no hagi complert la seva paraula fins on les circumstàncies li han permès, sobretot abans de veure’s desbordat per la situació, clarament en aquesta segona temporada. Sense Messi, sense recanvis d’un nivell acceptable i sense un altre camí que donar pas als joves. Ho ha fet per convicció i també per obligació, amb excepcions ja conegudes però no explicades, com la de Riqui Puig.

Koeman tanca l’etapa a la banqueta blaugrana després de 67 partits oficials. Amb només 39 victòries, menys del 60 per cent. Fins i tot menys del 40 si només s’analitza la temporada en curs, catastròfica amb els números a la mà.

Però també deixa la sensació –i la realitat– d’haver-se comportat en tot moment com un home de club. Un entrenador que va haver de convertir-se pràcticament en portaveu únic de l’entitat en l’etapa d’interregne entre Bartomeu i Laporta. Que va haver de suportar la pitjor notícia que pot rebre un entrenador en qualsevol punt del planeta: quedar-se sense Leo Messi. Que ha hagut d’acceptar que gairebé mai no li donessin els fitxatges que demanava quan els demanava. I que malgrat tot, fins a l’enfonsament final, ha intentat ser fidel als seus principis. Va ser valent amb els joves i va tenir un passatge de glòria amb la conquesta de la Copa, al març.

Koeman ha dirigit un equip sense el suport del públic, també sense les protestes, que n’hauria tingut, no hi ha cap dubte. I ha intentat navegar entre les necessitats tàctiques, que ell entenia imprescindibles per sortir-ne mínimament airós, i les exigències externes que li arribaven, i no només des de l’opinió pública. No sempre és fàcil, per no dir que sol ser impossible. El seu Barça s’ha mostrat especialment tou, sense caràcter ni capacitat tècnica davant els rivals de més rang.

La competició europea ha estat especialment dura amb Koeman. Hi ha el 0-3 amb el Juventus, l’1-4 amb el PSG, el 0-3 amb el Bayern i el més recent 3-0 al terreny del Benfica. I també les tres derrotes en tres partits contra el Reial Madrid i la impossibilitat de batre l’Atlètic. Tots són rivals que han exhibit una agressivitat i una convicció que el Barça actual (i anteriors) desconeixen.

Però alhora, mentre se succeïen les lesions determinants com les d’Ansu Fati i Dembélé, ha anat aportant jugadors que queden per al seu successor. Pedri, Gavi i Nico, tots tres per sota dels 20 anys, han arribat per quedar-se, sigui qui sigui el pròxim inquilí de la banqueta.

Koeman va gaudir d’una bola extra després de la derrota de Lisboa. Aquell era un partit clau i al minut tres el Barça ja perdia. Es va donar per fet que la destitució era imminent.

En la seva conferència de premsa prèvia al partit del Metropolitano va fer la sensació que s’estava acomiadant i va repassar la seva etapa: “El millor, el dia que vaig firmar; el pitjor, quan se’n va anar Messi”, va dir. Però el descens als inferns va prosseguir. Derrota (2-0) al Metropolitano, a casa contra el Madrid (1-2), pobríssima victòria davant el Dinamo Kíev (1-0) a la Champions i un miratge contra el València (3-1), un equip que, com s’ha confirmat després, encaixa gols amb aclaparadora facilitat.

El balanç final de Koeman és vaporós, com el futbol del seu Barça, massa sovint. No va dubtar a forçar la sortida de la selecció neerlandesa per fer-se càrrec del Barça, tot i que sabia que arribava en el pitjor moment, esportiu, institucional i econòmic. Va acceptar renegociar el contracte quan les circumstàncies ho van exigir. Ha intentat tirar endavant “amb el que hi ha”.

Però alhora Koeman deixa sobre la gespa una sensació de buit, de falta d’estil i, fonamentalment en aquesta agonia final, de poca autoestima entre els jugadors. La rebel·lia per tirar endavant el títol de Copa, amb pròrrogues, penals i remuntades, va ser un miratge. I com que els resultats manen, sobretot per a un entrenador, són els resultats i la imatge d’un partit com el de Vallecas els que posen fi a l’etapa de Koeman al capdavant del Barça. No dona per a més.

El tècnic neerlandès ha apostat pels joves, però no ha aconseguit donar un estil al seu Barça