Xavi per tornar al Congo

El futbol, el Barça, sempre ha estat una sortida eficaç en els meus viatges per l'Àfrica. Quan la cosa es posava tèrbola, bé perquè un policia fronterer se'm remirava el passaport, bé perquè un guerriller rebel es delectava amb la meva cartera, bé perquè un borratxo opinava que jo era massa blanc per al seu bar, el futbol, el Barça, em servia per escapolir-me'n amb una rialleta innocent. Parlar de Messi tenia l'efecte màgic que l'autoritat em tornés els documents, el milicià deixés de salivar o que la barra del bar fos un lloc de confidències de dos seguidors –què dic seguidors?, germans– de Lo Petit.

Des que Messi se'n va anar a l'innominable francès, les xerrades fugaces africanes s'han tornat una tortura. Així que el meu interlocutor s'assabenta que soc culer, sigui policia, guerriller o pescador, aixeca les celles i em demana explicacions. Per què Messi se n'ha anat del Barça? Jo arronso les espatlles, però no serveix per a res: me'n demanen explicacions, com si jo tingués la culpa que tots haguessin posat l'excusa del límit salarial per estalviar-se i guanyar, respectivament, una bona pasta.

Les paraules exactes varien, però el to sempre és el mateix. Fa uns dies, a Mbandaka, una petita ciutat a la vora del riu Congo, un noi que treballava com a conductor de canoes, en Jeffrey, va llançar l'arpó quan va saber que jo era culer. “Aaah!”, va exclamar planyívol, i va prosseguir sense deixar anar la mà del motor: “Messi se n'ha anat a París, eh?”.

Per un segon vaig pensar a saltar per la borda o fer-me el mort, però no vaig tenir més remei que acceptar la pulla. “Sí, n'he sentit alguna cosa”, vaig dir.

Com que em veia capcot, mirant de reüll l'aigua platejada del riu, en Jeffrey, que en aquell punt jo ja intuïa que era més blanc que Bernabéu, va veure una escletxa per llançar l'estocada. “Le Barça est fini, eh?”. Li podria haver dit que si Pedri no hagués confós el seu primer any amb una marató –ni l'hi hagués permès el club– no hauria estat lesionat contra el Madrid o la setmana que ve en el partit decisiu a Kíev, que si Memphis marqués gols amb el seu amor propi n'hauria signat més que Vinícius o que si Coutinho no jugués sempre trist en tindria de sobres per ser titular a l'Espanyol, però vaig preferir no posar excuses boges a l'estil de Koeman, capaç d'esmentar la mala sort després de naufragar al camp del Rayito.

En lloc d'això em vaig quedar callat, vaig mirar cap a la selva que s'abalançava sobre nosaltres des de la vora i em vaig imaginar la silueta de Xavi, amb el matxet a la mà, venint a rescatar-me entre l'espessor i cridant a ple pulmó: “Gaudireeem!”.

No va aparèixer ningú, esclar, i amb prou feines vaig grunyir un “Ja ho veurem” que en Jeffrey va acceptar sense voler fer més sang. Ara, així que a l'equip qatarià li plagui deixar-nos el nostre entrenador, sense pressa, estic decidit a tornar, a buscar en Jeffrey i a inflar el pit com un colom culer en zel: “I ara qui està fini, eh?”.

En Jeffrey, més blanc que Bernabéu, va llançar l’estocada: “Le Barça est fini, eh?”