La bona dicció de Jordi Oriol

El dramaturg i actor Jordi Oriol és una rara avis. Quan estudiava a l’Institut del Teatre, se li va acudir, com a treball de dramatúrgia, escriure un monòleg a partir de Hamlet. Shakespeare és infinit, no cal dir-ho, però si algú en tenia dubtes, Jordi Oriol n’ha fet l’enèsima versió i, com que amb el príncep de Dinamarca no n’ha tingut prou, el paio va i en fa una trilogia. Però no és pas una trilogia qualsevol.

Anem a pams. La primera pedra d’aquest tríptic la va posar el 2004. La proposta és La caiguda d’Amlet (o la caiguda de la ac), que va estrenar a Temporada Alta el 2007, dirigit per Xavier Albertí, que també dirigirà les següents. Tota una provocació, això de fer desaparèixer la hac, malgrat que els italians ja fa temps que la van perdre i al personatge de Hamlet l’anomenen Amleto.

La caiguda de la hac és una declaració d’intencions, perquè Oriol juga i juga amb les paraules: les trunca, les empalma i les combina en seqüències homòfones amb sentits diferents. El text enllaça un discurs infinit, com el mateix autor explica, que comença i acaba amb punts suspensius i podria ser perfectament inacabable: “un pessic d’èter- / nitat”.

Després de la versió shakespeorioliana de Hamlet, va ser el moment d’encarar La tempesta. Per a l’ocasió, el muntatge va fer un pas més i, al monòleg d’un Jordi Oriol solitari, s’hi va afegir un piano i un pianista, Carles Pedragosa, que toca i interpreta el que calgui, enmig d’una tempesta desbocada. La tempesta, seguint la lògica del joc lingüístic de l’autor, es va convertir en L’empestat (2015). Totes dues peces es van poder recuperar al Lliure de Gràcia la setmana passada.

I ara l’emblemàtica sala del carrer Montseny ha estrenat la tercera part d’aquesta trilogia singular. A partir de Macbeth, “l’obra escocesa” com l’anomenen en anglès perquè pronunciar-ne el nom diuen que comporta una maledicció, Jordi Oriol ha creat La mala dicció. Vestits de lluentons negres davant d’una cortina de lluentons negres, als dos intèrprets se’ls ha afegit una tercera persona, una actriu i cantant polifacètica, Paula Malia. Tots tres són el rei, la reina i el bufó; Marc, Beth i Seitó; i el resultat eleva el sistema shakespeoriolià a la tercera potència. Un festival de giny, enginy i genialitat, al servei de la paraula, del teatre i de l’entreteniment. L’obra s’emmarca en el moment pandèmic, homenatja Xavier Albertí i, fins i tot, hi ha cabuda per a un joc amb els accents diacrítics, moment que, ho confesso, em vaig estar d’aplaudir per no interrompre la funció.

Fins al 14 de novembre, La mala dicció es diu amb bona dicció i amb la gràcia del vers lliure al Lliure de Gràcia.

‘La mala dicció’ eleva el sistema shakespeoriolià amb un festival de giny, enginy i genialitat