La Vanguardia (Català-1ª edició)
La hipocresia de les nacions
La COP26 de Glasgow serà un fracàs perquè no hi ha manera d’obligar els països contaminants que deixin de ferho. Les promeses queden curtes i no es compleixen perquè molts dirigents no tenen els incentius per fer-ho
La crisi climàtica és un tema central de les relacions internacionals i un clar exemple de la hipocresia de les nacions que no fan cas a l’evidència científica. Si no actuen ja per reduir les emissions de carboni el desastre mediambiental, serà catastròfic.
L’ONU adverteix des del 1994 que l’acció de l’home interfereix de forma molt negativa en el sistema climàtic. Tot i així, han passat gairebé tres dècades i la política del clima és un fracàs. Els líders mundials prometen el que no compliran perquè no tenen els incentius polítics ni econòmics per fer-ho.
Les COP, com la número 26 d’aquests dies a Glasgow, no serveixen. Estan mal dissenyades. No comprometen a res. La primera es va celebrar a Berlín el 1995. Es diuen COP perquè és l’acrònim anglès de Conferència de les Parts, sent aquestes els països membres de l’ONU. Els interessos dels socis són tan diversos i les eines per fer-los “entrar en raó” són tan febles, que no hi ha tesi científica ni protesta pública que hagi estat capaç fins ara d’imposar el sentit comú.
L’acord de la COP de Kyoto el 1997, per exemple, va fixar un límit màxim d’emissions. Cada país tenia el seu topall i en cas que l’hagués de superar podia comprar drets d’emissions a altres països que estiguessin per sota. El sistema permetia reduir les emissions al menor cost possible. Una bona idea, però una mala execució.
Kyoto era voluntari, com ho són tots els acords sobre el clima. Els Estats Units, el país que més ha contaminat l’atmosfera, no s’hi van adherir. Aquesta absència va deixar Kyoto sense sentit i l’acord es va extingir el 2012. El va substituir un altre de molt més ambiciós: París 2015. Aquell any semblava que les nacions farien el correcte.
París, però, tampoc no va funcionar i no només perquè fos voluntari sinó perquè encara que cada país hagués complert les seves promeses, no s’hauria assolit l’objectiu de limitar l’escalfament a 1,5 graus centígrads sobre la temperatura mitjana del planeta abans de la revolució industrial.
Aquesta és la frontera a partir de la qual els científics adverteixen que el clima serà insostenible per a les persones, les economies i els ecosistemes. Els Estats Units es van retirar de París. El president Donald Trump va dir que el seu objectiu no era cremar menys sinó més hidrocarburs.
Avui no estem millor que el 2015. Durant les últimes dues dècades, les emissions han augmentat un 2% cada any, quan haurien d’estar baixant a un ritme del 3% anual per arribar a zero en el 2050, any límit a partir del qual la transformació del sistema climàtic serà irreversible.
Els diners són un gran problema. Canviar les energies fòssils per les renovables té un cost inassumible per a la majoria de les nacions. La financera nord-americana Morgan Stanley el xifra en 50 bilions de dòlars. Cal invertir en la producció d’electricitat amb molins i plaques solars, en cotxes elèctrics, en captura i emmagatzematge de carboni, en hidrogen i biocombustibles. Tot és massa car i a massa llarg termini perquè els líders posin tota la carn a la graella.
Els millors acords, i els del clima haurien de ser-ho, inclouen forts incentius perquè beneficien a tots. Tothom, per exemple, accepta que l’anglès sigui la llengua comuna en l’aviació civil perquè seria estúpid arriscar-se a un accident per falta de comunicació.
Els acords de reciprocitat, com els comercials, també són bons. Hi ha un consens general en què reduir aranzels afavoreix el creixement.
Els acords més difícils d’assolir són sobre béns públics, globals i intangibles com la pau, el clima o la salut. Els mateixos governs que vetllen per la qualitat de l’aire, de l’aigua i de la sanitat als seus països són incapaços de fer-ho quan l’interès s’estén més enllà de les seves fronteres. En aquest cas, els incentius cauen en picat i molts països comproven que poden viure a compte dels altres. L’OTAN, per exemple, ha permès a les nacions europees anar gairebé de franc pel que fa a la seva seguretat perquè el 70% de la factura militar la paguen els EUA.
La temptació d’anar per lliure, encara que el problema sigui global, com el clima o la pandèmia, també és molt forta. Impera la desconfiança amb el veí i la tempta
Les evidències científiques no eviten tres dècades de fracassos sobre el clima
Els països tendeixen a fer el mínim i aprofitar-se dels altres
ció d’aprofitar-se del que ell faci pel seu compte. El resultat final és que tots anem a pitjor.
L’envergadura i el cost de la crisi climàtica i la transició energètica són tan grans que a les cancelleries preval la incertesa de si l’esforç “nacional” serà suficient. Davant aquest dubte, l’opció és fer el mínim.
Dirigents com Xi, Putin, Bolsonaro, l’australià Morrison i també Biden, incapaç que el seu partit accepti les mesures per a la transició energètica, pensen a salvar la cara davant l’opinió pública sense arriscar el creixement econòmic o provocar esclats socials.
Les promeses de Glasgow és molt difícil que es compleixin mentre prevalgui la hipocresia i no hi hagi un acord cooperatiu que reparteixi grans beneficis als estats que compleixin i castigui els que no ho facin.
Som molt lluny d’aconseguir, per exemple, taxar les emissions de carboni o d’apujar els aranzels a les importacions dels països més contaminants.
És trist, però tampoc no hauria de desesperar-nos. Fins ara hem tirat endavant com a civilització i com a espècie. No hi ha alternativa a l’obligació de sobreviure.