L’ensenyament de l’Assemblea

Demà diumenge es compleixen cinquanta anys de l’acte constituent, en una església barcelonina, de l’Assemblea de Catalunya, òrgan unitari de l’oposició antifranquista catalana. Els seus objectius fundacionals, resumits en el lema “Llibertat, amnistia, Estatut d’Autonomia”, es van assolir durant la transició a la democràcia. Van formar part de l’Assemblea partits polítics i sindicats llavors clandestins, associacions professionals, grups universitaris o veïnals i fins i tot entitats confessionals. L’ens resultant d’aquella confluència va ser transversal i inclusiu, i es va organitzar al voltant d’uns objectius que despertaven la complicitat de les persones o associacions que anhelaven el final de la dictadura i el restabliment d’un règim de llibertats democràtiques.

Ahir el Parlament de Catalunya va celebrar aquest cinquantenari, en un acte oficial carregat de simbolisme, que es va celebrar al costat del quadre d’Antoni Tàpies 7 de novembre, inspirat per l’Assemblea. En el transcurs de l’acte, la presidenta del Parlament va reivindicar els punts fundacionals d’aquella associació heterogènia, però raonablement cohesionada, i va semblar voler establir paral∙lelismes entre l’alè de l’Assemblea i el de les formacions independentistes actuals. La presidenta, doncs, va encertar quan va afirmar que l’Assemblea representa valors d’unitat i consens. Però no va encertar establint paral∙lelismes entre el projecte de l’Assemblea i els de l’independentisme que ella defensa.

La història, malgrat el que assenyala el tòpic, no es repeteix. O, almenys, no es repeteix exactament. Cada conjuntura té les seves característiques, que per regla general solen ser singulars. No cal recordar que el 1971, quatre anys abans de la mort del dictador, es vivia una atmosfera reivindicativa i esperançada, i s’ordien unes polítiques, com les que van acabar propiciant la constitució de l’Assemblea, en les quals importava molt més el que unia les diferents forces que el que les separava. Tant és així que, en aquella època, fins i tot els partits d’obediència internacionalista es reconeixien en el catalanisme. Els representants de les formacions democràtiques van oblidar aleshores les seves diferències i van unir forces, fins a crear una plataforma comuna que va donar fruits prou satisfactoris.

La situació ara és una altra. Gaudim d’un règim de llibertats des de fa quaranta anys llargs –més dels que va durar la dictadura–, Catalunya ha viscut un procés independentista unilateral que l’ha dividit i empobrit, i fins i tot entre els partidaris de la secessió manen les divergències, sovint profundes, sobre el consens. Per tant, semblaria fora de lloc que l’independentisme provés de capitalitzar per a si el llegat de l’Assemblea. Perquè el sistema de llibertats ja és un fet, perquè no és comparable –encara que els sobiranistes s’entestin a dir el contrari– el que passava sota el franquisme i el que passa en democràcia, i perquè l’Estatut d’Autonomia ara no sembla ser l’objectiu dels independentistes.

El millor ensenyament de l’Assemblea de Catalunya és que quan els diferents representants polítics uneixen forces, el gruix de la societat pot acabar compartint els seus objectius de progrés. Aquesta va ser l’essència del seu esperit i aquest va ser el seu millor llegat. I aquesta unitat és precisament l’objectiu que s’hauria de buscar i d’assolir. Però no ja al voltant del sobiranisme, perquè no tota la societat catalana comparteix les seves finalitats, sinó entre tots aquells que es consideren corresponsables del futur d’aquest país i, per tant, estan disposats a aparcar les seves diferències per treballar plegats a favor del progrés col∙lectiu. c

L’esperit unitari d’aquella plataforma seria útil en aquesta Catalunya dividida