Nosaltres sols!

El 12 d’agost del 1933, David Cardona, cap de Nosaltres Sols, va publicar –firmant com a Vibrant– l’editorial del número 123 del setmanari , sota el títol “La nostra concepció separatista”, del qual copio uns paràgrafs: “Cap element històric, ni els recents esdeveniments que han revirat la política de l’Estat espanyol, no ens permeten seguir confiant en la justícia d’Espanya. (...) És l’enemic qui ens assenyala la ruta. (...) Els catalans hem demanat justícia i aquesta justícia Espanya no l’ha feta, com no l’ha feta mai a cap poble que ha sotmès. L’experiència del catalanisme polític ens aconsella el separatisme. En aquest aspecte, no som nosaltres que hem escollit. Qui ha escollit és Espanya. Nosaltres no fem altra cosa que posar-nos en condicions tàctiques de defensa. (...) Altrament dit, aquest nostre separatisme és quelcom més que una aspiració radical. Som separatistes per raons econòmiques, polítiques, jurídiques i psicològiques. (...) La llibertat absoluta de la pàtria, entenem nosaltres que cal aconseguir-la amb una fe quasi religiosa”.

Aquesta llarga citació facilita la comprensió d’un fet recent. Fa poc, les patronals de la Comunitat Valenciana, Catalunya, illes Balears i Aragó van convocar una cimera a Saragossa, amb l’objectiu d’impulsar les ja intenses relacions econòmiques entre els seus territoris, així com el comerç exterior i la intermodalitat logística. Aquestes quatre comunitats, a part dels seus forts vincles històrics (van integrar la Corona d’Aragó), avui sumen més del 34% del PIB espanyol, 35.800 milions d’euros d’intercanvis comercials i una intensa relació entre empreses i amb els consumidors, especialment de zones limítrofes. Malgrat això, a aquesta cimera només assistiren els presidents de la Comunitat Valenciana, Ximo Puig; de les illes Balears, Francina Armengol, i d’Aragó, Javier Lambán. El president català, Pere Aragonès, no hi va anar, i ho va fer en nom seu la consellera de Presidència, Laura Vilagrà. Res de nou. La posició del president Aragonès, rebutjant viatjar a l’Aragó, respon a la seva actitud davant qualsevol fòrum multilateral a Espanya.

Aquells mateixos dies es publicà una entrevista a la presidenta de les Balears, en què advoca per un nou model de finançament beneficiós per a les illes i Catalunya. Diu la presidenta Armengol: “Tenim una relació històrica amb Catalunya. Som pobles germans que compartim llengua, cultura, interessos econòmics..., també

Aragonès torna a mostrar el seu rebuig a qualsevol fòrum multilateral a Espanya

òrgans de decisió i institucions pròpies on participem, com l’Institut Ramon Llull o l’euroregió. (…) Catalunya ha d’estar en el debat multilateral (...) És una responsabilitat per part de qualsevol governant defensar els interessos del seu territori”.

Aquesta és la situació real, i com a tal cal interpretar-la. Sembla raonable entendre que tots els independentistes catalans (sense incloure-hi la CUP, que és a més una altra cosa) tenen un ideari que no es diferencia en el substancial del que expressa Daniel Cardona a l’editorial parcialment transcrit, i que pot resumir-se així: 1) D’Espanya no es pot esperar res, ni justícia; només cal arrencar-li concessions en un continu estira-i-arronsa parlamentari, a l’espera que arribi el temps de trencar. 2) No hi ha més sortida que la independència, per la qual cosa s’ha de rebutjar, de totes totes, qualsevulla participació en fòrums multilaterals de qualsevol natura. 3) Mentre madura la situació que farà inevitable la independència, només hi ha d’haver amb Espanya unes relacions bilaterals que, mentre reforcen la vocació estatal de Catalunya, debilitin i posin en qüestió l’Estat espanyol, obligant-lo a tractar d’igual a igual una comunitat que és constitucionalment una part integrant del seu territori.

Tots els independentistes catalans comparteixen aquestes idees o semblants, i les seves diferències no són més que maquillatges o afaits tàctics per confondre un enemic (així el consideren ells), a qui atribueixen tota la responsabilitat d’una crisi sistèmica el desenllaç de la qual, malgrat tot, encara està per veure. c