La radicalització de l’esquerra

En un recent article, “La radicalització dels conservadors” (Opinió, 23/X/ 2021), Daniel Innerarity plantejava el risc-realitat de l’abandonament per part de la dreta clàssica de les seves senyes d’identitat tradicionals per adoptar un discurs radical articulat al voltant de tres elements: una actitud gens conservadora, un bel∙licisme retòric amb l’adversari i un menyspreu envers les regles comunes. Un espectador objectiu podria atribuir aquests mateixos trets, potser amb més exactitud, a l’evolució de bona part de l’esquerra occidental i, en especial, de l’existent a les Espanyes, amb uns plantejaments que són a anys llum dels professats per la socialdemocràcia convencional o per la tercera via als anys noranta del segle passat. Per què ha passat això?

L’ideari socialdemòcrata s’ha buidat de contingut davant l’èxit indiscutible de la implantació de la seva agenda en la majoria de les democràcies i pel fracàs a oferir una resposta als desafiaments emergents arran de la Gran Recessió. Això ha empès els partits situats en aquest espai polític a buscar fonts diferents d’il∙luminació capaces d’omplir la seva orfandat ideològico-programàtica. Per sobreviure, l’esquerra democràtica ha tornat en el terreny macroeconòmic a un keynesianisme cañí i a un massiu intervencionisme micro que farien esgarrifar Keynes, i en l’àmbit polític ha adoptat amb fervor el credo de les diferents religions seculars que proliferen en aquests temps, de la climàtica a l’animalista, passant pel feminisme radical i altres confessions de fe autodenominades progressistes.

L’esquerra contemporània, en concret la de les Espanyes, ha construït una coalició amb aquestes religions seculars en què el punt d’unió és l’antiindividualisme i l’anticapitalisme. Ha abandonat qualsevol programa que tingui en compte l’interès general i ha adoptat una estratègia que divideix profundament la societat. El món de l’esquerra ha degenerat en un univers constituït per grups que comparteixen identitats i que tenen com a única finalitat defensar-les. Immersa en aquesta teranyina identitària, alimentada per la correcció política, on el simple fet de no adherir-se als seus manaments és jutjat immoral i antidemocràtic, l’esquerra s’alinea amb la dreta identitària. L’única diferència rau en les banderes alçades per l’una i l’altra. La gran víctima d’aquest gir és la idea mateixa de ciutadania, d’igual llibertat davant la llei, que queda ferida de mort.

Els vells ideals universalistes de l’esquerra s’han vist arraconats i substituïts per una doctrina identitària poc compatible amb les llibertats individuals i que condueix a la intolerància i al sectarisme. Els col∙lectius articulats al voltant de l’esquerra postsocialdemòcrata se senten envoltats d’enemics, cosa que els porta de manera inexorable a exigir protecció i privilegis de l’Estat per a ells i coerció per als seus crítics. Els que no estan a favor de la seva causa han de ser combatuts i desacreditats, denunciats als mitjans de comunicació, silenciats i marginats si és possible. Els que no pertanyen o no volen pertànyer a la categoria de víctimes oficials descrites per les sectes seculars no gaudeixen de la presumpció d’innocència.

La idea segons la qual un conservadorisme radicalitzat, el representat per la dreta clàssica, pretén una transformació ràpida i completa de la societat és bastant inexacta. Ara i aquí passa al contrari. L’esquerra, en aquest cas l’existent a l’Estat espanyol, pretén crear un statu quo, una estructura clientelar, que faci les seves conquestes irreversibles per convertir els que els succeeixin al Govern en simples gestors d’un Estat col∙lectivista. Aquesta va ser l’estratègia del Partit Laborista des del 1945 fins a l’arribada de Thatcher al poder. Els conservadors no només no podrien revertir, sinó tampoc contenir els avenços cap a l’estatització de l’economia i la societat britàniques. Anthony Crosland va descriure aquell idíl∙lic panorama al seu cèlebre llibre El futur del socialisme.

Parlar a Espanya d’una dreta que no respecta les regles del joc i judicialitza la política és un sarcasme. D’una banda, l’esperit de conciliació i reforma que va presidir la transició s’ha vist substituït pel de ruptura i s’ha tret de la tomba el fantasma de les dues Espanyes; de l’altra, aquesta Vella Pell de Brau està immersa en un procés d’estatització i de politització de tots els aspectes de la vida social, cultura i econòmica en què l’esfera de llibertat individual es redueix cada vegada més. Es creen o es pretenen crear figures delictives que pequen d’un imperdonable pecat: desafiar l’ortodòxia dictada per la majoria. De la memòria històrica a la tipificació de l’odi com un delicte, tota una infinitat d’iniciatives aspiren a restringir la llibertat d’expressió i de crítica cap als principis sobre els quals s’assenta la versió postmoderna del Movimiento Nacional.

En una democràcia liberal, el poder de la majoria no és il∙limitat i, en un context, en el qual la fusió executiu-legislatiu és gairebé total, el judicial és un instrument essencial perquè les minories no vegin atropellats els seus drets i llibertats. Això implica una justícia independent dels polítics perquè aquesta és l’últim reducte per evitar o pal∙liar els abusos del que o dels que ostenten una majoria temporal. Per això, el control de l’òrgan de govern dels jutges, amb potestat, per exemple, per decidir sobre la seva carrera, és un obscur objecte de desig de tots aquells que aspiren a exercir un poder absolut, sense contrapesos eficaços a la seva actuació. La gran acusació contra la dreta espanyola no és el seu recurs a guerres jurídiques, sinó el fet de no haver reformat quan ho va poder fer el sistema d’elecció del CGPJ.

A les Espanyes s’està assajant un projecte d’enginyeria social gegantí. El seu resultat és la recreació d’una societat preliberal, en el sentit de dissenyar des del poder un entorn definit per la dissolució de l’individu en la col∙lectivitat, d’enquadrar-lo en grups autàrquics dependents-col∙laboradors del poder. Aquesta és la política no inclusiva i sí divisòria perquè es tradueix en l’intent d’imposar una concepció de part sobre el tot. c

L’esquerra contemporània ha abandonat qualsevol programa que tingui en compte l’interès general

A les Espanyes s’assaja un projecte d’enginyeria social gegantí que recrea una societat preliberal

79%

Han votat 2.714 persones 21%

PERICO PASTOR