La Vanguardia (Català-1ª edició)
La meitat de la meva família és trans
Dos canvis de gènere en una mateixa família van transformar la vida de tots els membres. Una història d’amor i resiliència que va salvar els prejudicis i visibilitza altres models familiars
Creia que tenia un pare, una mare i un germà”. El pare i germà de Roger Canals, de 33 anys, van canviar de gènere. Ara té dues mares, la Clara i la Maria Antònia, i una germana que es diu Berta. Una família de Sabadell que ho és tot. Menys tradicional.
La història de Clara Palau i Canals i Maria Antònia Vilanova, totes dues de 63 anys, va començar fa més de quatre dècades a la parròquia del seu barri. En aquell moment la Clara es presentava com un noi, però no seria fins fa quatre anys que li diria a la seva dona que en realitat era una noia “que s’havia passat la vida disfressada de senyor”.
Van tenir “dos nens, però una d’elles, la Berta, ara és una noia trans”, diu la Clara, que a més de ser delineant industrial també és una dona trans.
Abans que la Clara fes el trànsit, la Maria Antònia sabia que a la seva parella li agradava fer servir peces femenines. Però creia que es tractava d’una fantasia, d’una cosa passatgera. Havien pactat que la Clara aniria una vegada per mes a Barcelona a l’associació Enfemme. Allà hi trobava un espai de socialització on practicava crossdressing i assistia a sessions de feminització. Durant anys li va servir de refugi.
¨El que la Maria Antònia intuïa és que jo era un noi amb el vici o costum de vestir-se de noia de vegades. Com si anessis al gimnàs. Vas, fas els teus exercicis i tornes a la normalitat”.
La Maria Antònia no va pensar mai que era perquè realment se sentia una dona, malgrat que ja havia viscut un canvi de gènere dins de la família.
La primera que ho va fer va ser la filla gran, la Berta, que en aquell moment tenia 25 anys. La Maria Antònia explica que la seva transició no li va suposar un xoc “gaire fort” ja que, com a mare, sempre va saber que alguna cosa li passava a la seva filla. Quan es van assabentar que la Berta es considerava una dona trans, va pensar que seria “una cosa positiva i que seria el camí” perquè la seva filla se sentís millor.
En canvi, per a la Clara va ser un punt d’inflexió. “Vam anar a una psicòloga que em va preguntar què pensava del canvi de gènere de la Berta. No vaig poder dir res. D’alguna manera jo no em vaig sentir mai un home. Només ho interpretava. Allà vaig comprendre que era el moment de fer el pas”.
“Als trans no se’ns espera, apareixem”, afegeix la Clara, que amb 59 anys va entendre que no era tard per mostrar al món com se sentia en realitat per dins.
Sentir-se amb un gènere diferent a l’assignat quan neixes no té edat, classe social ni entorn familiar. A Clara Palau li sorgia des del més íntim del seu ésser. Però amb el que es podria dir una vida resolta (dos fills ja grans, una feina i una parella estable) era una decisió difícil d’encarar. “Tenia por de perdre la meva parella”, confessa. Però un recordatori de llibertat de la seva filla li avivaria la necessitat imperiosa per visibilitzar-se.
Per a la Maria Antònia va ser una “època dura”. Gairebé d’un moment a l’altre, havia de fer el dol per l’home amb qui una vegada es va casar. “El meu company masculí s’estava tornant una dona”.
El matrimoni estava en escac. Malgrat que la Clara volia continuar perquè la considera “una de les millors persones d’aquest món”, entenia l’impacte que la seva decisió causava en la seva parella. “Va ser complicat que la Maria Antònia entengués que jo feia servir una disfressa les 24 hores”.
Per això, just abans que fes el
“Va ser difícil que la meva parella entengués que jo era una noia que s’havia passat la vida disfressada de senyor”
“Jo creia que tenia un pare, una mare, i un germà; ara tinc dues mares i una germana”
n a o s l!a ol sc"ncia !" #