Sense saber res dels pares en 37 anys

22 d’abril del 1984. Un luxós Mercedes de color blanc amb quatre ocupants, procedent de França, aparca als voltants de l’estació de França, a Barcelona. En baixen el conductor, en Denis, i tres infants. Tots plegats se’n van cap a la zona de les vies. “Espereu-me aquí, vaig a comprar uns caramels”, diu l’home. No va tornar mai. Els germans Elvira (2 anys), Ramon (4) i Ricard (6) s’entretenen pujant i baixant dels vagons fins que reben la reprimenda d’un revisor. La història ha sortit a la llum enguany, quan la va explicar Elvira Moral a l’Islàndia de RAC1.

Les criatures no saben on són els pares ni tampoc saben com es diuen, ni porten cap mena de document. A sobre, parlen francès, tot i que el més gran sap una mica de castellà. Són traslladats a una comissaria, però ningú no els reclama. Ni la gendarmeria francesa ni la Interpol tenen constància de la desaparició de tres nens. Comença una pel∙lícula de misteri que, 37 anys després, encara no té un desenllaç, però és més a prop que mai.

Els menors són traslladats a un centre d’acollida, que difon cartells per les escoles a la recerca d’algú que els pugui identificar. Ningú. Més endavant són acollits per una parella de mestres que al cap d’un temps n’aconsegueix l’adopció completa. Aquests han estat sempre els pares de l’Elvira, en Ramon i en Ricard, fins que aquest any, després de moltes indagacions i amb la col∙laboració d’una xarxa de persones, l’Elvira, amb 39 anys, ha descobert la identitat dels seus progenitors biològics: Ramón Martos Sánchez, natural de Sevilla, i Rosario Cueto Cruz, de Madrid. Tots dos van emigrar a París, on l’Elvira ha trobat la seva partida de naixement però no la dels seus germans. En Ricard, el més gran, recordava algun detall dispers de la seva estada a la capital francesa: el carrer on vivien, des d’on s’albirava una pota de la torre Eiffel; la botiga de joguines que hi havia a prop; com viatjaven de molt els seus pares; els cotxes de luxe que conduïen, o quan va ser reprès perquè jugava amb pistoles, reals o de joguina?

Què pot impulsar uns pares amb un bon nivell de vida a abandonar els seus fills sense que sabessin els seus cognoms? L’Elvira ara ha descobert fotografies de la seva infantesa, instantànies d’una vida feliç, folgada i plena d’afecte familiar. Sospita que els pares estaven embolicats en temes tèrbols i que si els van abandonar sense identitat va ser per protegir-los, perquè no els poguessin localitzar. O potser va ser una venjança executada pel tal Denis, a qui en Ricard recorda com a amic de la família?

Tots tres germans han viscut sense necessitat de furgar en el seu misteriós passat fins que, en coincidència amb la seva maternitat, l’Elvira comença a establir forts vincles amb el seu fill i passa a fer-se preguntes. “Imagina’t si hagués de deixar el meu fill”, es pregunta en conversa amb aquest diari. Eren preguntes sense resposta, fins que el 22 de març va decidir explicar la seva història a Islàndia, a RAC1. “Em sento una mi

“Cada dia em puc imaginar un desenllaç diferent; el que més em passa pel cap és que siguin morts”