‘Drowning by 42 numbers’

Ricard Ruiz Garzón és un treballador amb totes les lletres que ha ballat i batallat en gairebé tots els fronts de la creació, la intermediació i la recepció literària. Aquesta setmana ha inundat Barcelona amb els actes del 42, el primer Festival de Gèneres Fantàstics, que té la virtut de ser plural ja des del títol. El comissari Ruiz Garzón practica el que predica perquè ha presentat un programa que transcendeix les etiquetes i conjuga totes les formes del verb fantasiar. La tria alfanumèrica del 42 per encapçalar el festival és un encert que li augura llarga vida, just quan fa 42 anys que va sortir publicada l’emblemàtica novel∙la de Douglas Adams The hitchhiker’s guide to the galaxy (en català, Guia galàctica per a autoestopistes). 42 és la resposta que l’ordinador Pensament Profund dona a la gran pregunta sobre el sentit de la vida després de meditar-hi 7,5 milions d’anys, abans d’afegir que en realitat la pregunta està mal plantejada i, doncs, caldrà reformular-la. Jorge Wagensberg, anys després, ho va reblar al seu cèlebre llibre d’aforismes Si la natura és la resposta, quina era la pregunta? (Tusquets).

Quan algú comença a sentir el cuc de l’escriptura les paraules se li agombolen al cervell. L’aspirant a escriptor reordena el desori verbal que acompanya la pulsió creativa en un compte enrere de les neurones als dits. Si partim d’aquelles pel∙lícules de catàstrofes que estaven en voga quan va sortir la novel∙la d’Adams – Aeropuerto 77, Aeropuerto 78–, anirem transi

El comissari Ruiz Garzón practica el que predica amb un programa que transcendeix les etiquetes

tant la Route 66 de Can 60 passant per Studio 54 a prendre una copa de Licor 43, tot dient 42 i fent zàping entre el Canal 33 i el 3/24. Aleshores, com qui no vol la cosa, ens vestirem de 21 botó, joiosos per la bona nova sense perdre mai de vista els hereus del 20-N i del 18 de juliol, que són 16 jutges, i ens instal∙larem en un racó tranquil a llegir amb el cap a quarts de 15. No cal fer la prova del carboni 14 per determinar que un escriptor és algú que malda per posar una paraula al costat d’una altra. En el millor dels casos, s’entesta, 13 són 13, a trobar una veu personal i agrupa paraules que mai abans no havien estat juntes. Potser aquesta ha de ser la seva màxima aspiració a l’hora d’escriure: defugir l’a12nament i no creure’s pas cap 10, perquè en literatura tot sovint el que no és 9 és 8 i tot plegat són faves comptades. Un escriptor no ha de ser un 7ciències delitós de mostrar al món tota la seva saviesa, ni tampoc un professional que conegui les tècniques de redacció i se sàpiga molt proper, 6plau!, a la perfecció formal. Tant se val que després l’entrevistin a Tele5 com a Ràdio 4. Escriure un text impecable en un 3 i no res té un valor estrictament mecanogràfic. Sense la barreja informulable de pell, verb, cor, ànima, enginy i engany, la literatura neix amputada. I, en darrer terme, l’únic que perdura és el text. L’autor pot ser agra2 i no deixar indiferent ning1. Però, davant del seu text, és un 0 a l’esquerra.