La Vanguardia (Català-1ª edició)
Serés deixa la direcció del Llull després de només quatre mesos
El substitut és Pere Almeda, de perfil més polític
Nomenat director de l’Institut Ramon Llull al juny, fa amb prou feines quatre mesos, Francesc Serés ha renunciat al càrrec “per voluntat pròpia i per motius personals”, segons un comunicat.
Fonts consultades per La Vanguardia assenyalen diversos motius al darrere d’aquesta decisió, en especial el fet que com a escriptor es troba en “un moment dolç” i la necessitat de centrar-se en aquest vessant, atesa la quantitat de feina administrativa que comporta el càrrec, amb poca capacitat creativa. Alhora, havia expressat a diverses persones que sentia que havia “de fer tots els papers de l’auca” i li semblava com si ell sol “hagués d’aguantar un edifici de vint plantes”. A més a més, altres fonts assenyalaven que “s’havia trobat traves per desenvolupar la tasca com ell creia que calia fer”.
Serés (Saidí, Osca, 1972) té una sòlida trajectòria en el camp literari, i va guanyar ara fa un any el premi Proa amb La casa de foc, obra que va rebre també el premi Llibreter. Precisament el fet d’haver guanyat el Proa mentre dirigia l’Àrea de Creació (des del 2018) havia aixecat recels entre alguns companys de lletres.
Tot i que res no apunta a una urgència en la renúncia, Serés va convocar a principis d’aquesta setmana la junta rectora del Llull, que ahir a la tarda es va reunir tenint ja sobre la taula el nom del seu substitut, Pere Almeda.
Almeda (Barcelona, 1976) era fins fa poc director del Centre d’Estudis de Temes Contemporanis de la Generalitat de Catalunya i de la revista Idees, és jurista i professor associat de Ciència Política a la Universitat de Barcelona. Va ser director de la Fundació Palau, des de la qual va impulsar iniciatives com el Festival Poesia i +, i va comissariar l’exposició Jo em rebel·lo, nosaltres existim, premiada per l’Associació Catalana de Crítics d’Art.
També ha col∙laborat amb el Parlament de Catalunya i diversos departaments de la Generalitat, així com amb el Parlament Europeu i les Nacions Unides. També ha coordinat el llibre col∙lectiu Catalunya-Espanya: del conflicte al diàleg polític? (Ed. Catarata).
Tot i que és un perfil més polític que no pas Serés (Almeda és proper a ERC i a Ernest Maragall, amb qui el 2012 havia fundat el partit Nova Esquerra Catalana), també és cert que és assidu de les cites culturals. Sense anar més lluny, dijous a la nit va anar a un concert al C.A.T. i ahir al festival de cinema musical InEdit.
Almeda, que prendrà possessió del càrrec la setmana que ve, explicava ahir que estava content però que tenia clar que treballarà per “un lloc amb molt de reconeixement, amb una trajectòria consolidada, per seguir contribuint a impulsar la cultura i la llengua catalanes”. De moment, però, s’ho pren amb cautela i amb ganes de reunir-se amb els equips per definir el pla d’actuació del 2022. “La nostra cultura és molt potent però hi ha obstacles i reptes que hem de superar”. c
L’escriptor assegura que deixa el càrrec “per voluntat pròpia i per motius personals”
Ens coneguérem a la universitat, tot i que ja me n’havien parlat. Carmen Laforet, Mercè Rodoreda, Ana Maria Matute; Empar Moliner i Maria Barbal ho farien abans que acabàs la carrera. Diu la crítica literària Anna Caballé que es fan esforços perquè Barcelona sigui una capital literària, però que els seus referents han estat sobretot masculins. I asseguda a darrera fila, a l’auditori de la Francesca Bonnemaison, penso que, en arribar amb devuit anys a la que va ser
La ciudad de los prodigios, havia llegit Eduardo Mendoza, sí, i Manuel Vázquez Montalbán, i Sergi Pàmies i Quim Monzó. Però no era amb ells amb qui en recorria els carrers, sinó que ho feia acompanyada d’Andrea, de
Nada, i d’Aloma pel barri de Sant Gervasi, de Colometa a la plaça del Diamant, i aniria al
Carrer Bolívia.
Per això –i és l’única pega que hi veu–, Caballé troba a faltar un mapa a les guardes de Flors i violes. La Barcelona literària en clau femenina, tretzè llibre de M. Àngels Cabré, en què l’autora s’alegra de donar veu a dones que han escrit sobre la ciutat, o n’han protagonitzat la ficció, o passaren de ser de carn i ossos al negre sobre blanc. I a les quals ara es fa justícia, afegeix Laura Pérez, regidora de l’Ajuntament, entitat que l’edita. També participa en la presentació Ada Castells. Diu que en escriure La primavera pendent (Comanegra), va inventar-se un personatge que segur que va existir: una dona del segle XIX obligada a posar-se al capdavant d’un negoci. “Aquesta és la feina que hem de fer per combatre l’oblit, parlar-ne”, diu Castells, “i cal fer-ho a partir de la docència, la divulgació i la creació”.
Des de Caterina Albert, que va viure al carrer València, a uns portals de distància d’on ho fa Cabré, fins a Isabel Llorach, que organitzava conferències a l’Hotel Ritz a començament del