La Vanguardia (Català-1ª edició)
El Real escenifica per primer cop a Espanya la fluïdesa de gènere de la ‘Parténope’ de Händel
El coliseu madrileny ambienta la gran òpera barroca al París surrealista de Man Ray
“És el pitjor llibret (excepte un) que he llegit en ma vida. El senyor Stampiglia intenta ser divertit i enginyós: si va aconseguir el seu objectiu en algun escenari italià va ser només pel gust depravat de la seva audiència. Serà rebut amb menyspreu a Anglaterra”. Així va refusar el director de la Royal
Academy of Music de Londres el 1726 la proposta de Händel de crear una òpera a partir de la divertida història d’embolics i confusió de gèneres que Stampiglia havia escrit i de la qual havien sorgit diverses obres a Itàlia. Però Händel va creure en el seu instint i quatre anys després estrenava Parténope, amb dones fortes, homes apocats cantats per castrati –ara contratenors– i esposes que lluiten per la seva parella disfressades d’home... i intenten seduir Parténope, “una dona que no demana perdó per qui és, conscient del seu poder, amb quatre homes enamorats d’ella, encara que un sigui una dona, i que té un amant però acontenta els altres per si volgués una relació amb ells; és un llibret molt modern”, diu la soprano Brenda Rae, que encarna des del dia 13 al Teatro Real Parténope en repartiments alterns amb Sabina Puértolas.
El Real acollirà fins al dia 23 la primera escenificació a Espanya d’aquesta òpera barroca “de música genial” però “complicada de defensar teatralment”, assenyala Joan Matabosch, director artístic del coliseu, per la qual cosa han escollit l’exitosa versió feta fa una dècada per l’English National Opera i dirigida escènicament per Christopher Alden, que ahir va explicar a Madrid que ha traslladat l’acció de la mitologia barroca al París de l’avantguarda surrealista dels anys vint.
“Adoro d’aquesta òpera que parli d’una dona poderosa mentre en d’altres les dones moren per amor”, va subratllar. I va riure en dir que “van rebutjar imatges fortes per a Parténope com Thatcher o Eva Perón, ens va interessar Coco Chanel, el seu món encaixava amb el llibret irònic, però vam acabar en una altra figura del París dels vint, Nancy Cunard, que va tenir un saló per on van passar artistes a qui va donar suport i amb qui va tenir relacions”. Un dels seus pretendents s’inspira en l’artista Man Ray, “un fotògraf que vol entrar en aquest cercle d’aristòcrates i exposar secrets al públic. I vam mostrar imatges surrealistes del seu film El retorn a la raó, el més lluny de la raó que es pugui imaginar”, va dir Alden. c