Una història molt bonica

El 17 de juny del 2008, en la roda de premsa de presentació de Pep Guardiola com el nou entrenador del Barça, el president Laporta va dir que el nomenament era la culminació d’una història molt bonica. “Un nen de Santpedor que arriba als equips inferiors del Barça amb 13 anys, debuta al primer equip amb Johan Cruyff, gaudeix d’un període gloriós i es converteix en capità de l’equip…”. No cal recordar com va continuar, aquella història. Però si et topes amb aquests collage fotogràfics que corren per les xarxes, on podem veure una fotografia amb Rinus Michels donant instruccions a Johan Cruyff, sobre una altra en què Guardiola en rep de Cruyff, encara sobre una altra en què Xavi s’escolta atentament en Pep, tens la sensació que, de vegades, la història no ens necessita, als passavolants que veiem meravellats com es desplega davant nostre. Ella ja s’escriu, tota sola, d’acord amb una lògica interna que hem après a anticipar.

Xavi Hernández és un nen de Terrassa que arriba als equips inferiors del Barça amb 11 anys, Asensi el fa capità dels alevins, debuta al primer equip amb Van Gaal, esclata sota les ordres de Rijkaard, viu una època gloriosa amb Guardiola, que corona amb Luis Enrique i, a la selecció espanyola, amb Luis Aragonés guanya l’Eurocopa i amb Del Bosque es fa campió del món. Deu ser el millor futbolista català de tots els temps. Però si atenem al seu credo futbolístic, que sap expressar i transmetre amb arguments i convicció, ens trobem davant de la quinta essència del barcelonisme, de la versió més concentrada d’una tradició que s’ha anat perfeccionant generació a generació, inclús des de molt abans que

Hi ha una idea que vol ser plasmada damunt d’un terreny de joc, una manera de jugar, de perdre i de guanyar

Michels, d’allò que el Barça ha aportat al futbol i a la seva història.

A El sueño de Coleridge, Jorge Luis Borges aventura la idea que, entre el somni del palau de Shan-tu, que va tenir Kubla Khan, i que va realitzar edificantlo, al segle XIII, i el somni de Samuel Coleridge sobre el mateix palau, que va traduir en un poema, al segle XVIII, hi havia d’haver un arquetip encara no del tot revelat als humans, un objecte etern que estava ingressant a poc a poc al món. Primer en forma de palau. Després en forma de poema. Fa molts anys, des que es va fundar el Futbol Club Barcelona, hi ha una idea que vol ser plasmada damunt d’un terreny de joc, una manera de jugar, de perdre i de guanyar, una manera d’entendre la vida, si voleu, que malda per ser realitzada. Es va transmetent generació a generació, d’entrenadors a jugadors. Els aficionats ja fa temps que n’hem intuït algunes formes i, fins i tot, les hem vist expressades en manifestacions molt reals. Ara és l’hora que Xavi ens n’ofereixi la seva versió.