Dissabte a l’autovia

Pares en una cafeteria de l’autovia. És dissabte a la tarda i plou. Tens ganes de prendre un cafè però podies haver continuat conduint. T’atrapa aquella malenconia de dissabte a la tarda i ets allà, al costat de la finestra d’una cafeteria mirant com plou sobre una autovia. Ja no és Halloween, però tampoc Nadal. Llocs com aquest no són enlloc. Com dins d’un encanteri, plens de gent com tu si encara fossis com ells. El reconeixes: el País de Mai Escaparàs. Tot et recorda una cosa que et va passar. Els cambrers sembla que tot just surtin de la dutxa. Encara somien les mateixes aventures que somiaven quan aquelles camises no els anaven estretes. La seva família –la dona, els nens, un pare o una mare– és a la ciutat, mitja hora amb cotxe. De vegades un sospir, de vegades una eternitat.

El cafè amb llet bullent en vas llarg de vidre. Peluixos tancats dins de vitrines i ara aparquen autobusos com es

Hi ha gent que se sent menys sola al mig d’enlloc que a casa seva

tanys plens de peixos. Un vell i la seva dona boja amb les cames embenades s’asseuen en una taula. El seu fill, obès i maleducat, obre un paquet de pa torrat amb el qual corona la tapa de russa. La dona parla fort, però no deixen que cridi. La seva jove està demanant a la barra i s’asseu amb ells. A diferència de la majoria, encara viuen en un món de rituals sense aplicacions de mòbil. No en saben res, de la falta de subministraments ni que Amazon s’està fent un tip de capses de cartró. Tampoc de la falta de gas ni de la reforma laboral. Alguna cosa deuen saber del volcà, suposo. Hi ha gent que se sent menys sola al mig d’enlloc que a casa seva. Alimentada a còpia de cafè amb llet en vasos llargs de vidre i amb cambrers acabats de dutxar per parents. A la televisió, Georgie Dann. “Va ser fa dies”, diu el gras mentre jo engego el mòbil per poder respirar. c