Que bonic que és patir

“Se m’escapen les quatre hores, se m’escapen les quatre hores”. “Accelera, accelera”. Ens situem a Madrid. El 26 de setembre del 2021. Marató. Km 38. Encares el passeig del Prado. Pica cap amunt. Com ha picat pujant per la Castellana. Com ha picat pel barri de Salamanca. O en el Parque del Oeste. O sortint de la Casa de Campo, amb una rampa assassina en el 33 preparada amb unes dutxes que degotaven aigua per alleujar els corredors que anaven passant, alguns ja en format Walking Dead. Però tornem al km 38. Al passeig del Prado. Aquell que en un lateral deixa veure el Retiro. Aquell que et porta cap a Neptuno i cap a Cibeles. Però no estàs llavors per a fonts. Només penses en el següent pas. Ja no se li pot dir gambada. Ni salt. Ni gairebé cursa. Potser un trot adolorit i poc acadèmic. La gent aplaudeix als dos costats de la calçada i et va donant ànims. L’escoltes? Sí i no. S’agraeix però només pots pensar en una cosa. “Se m’escapen les 4 hores. Accelera”. Ho intentes a la recerca d’un ritme major però als 25 metres has d’alentir la marxa. El bessó esquerre està a punt d’explotar-te. Fa mal gairebé tot. Fins els braços amenacen amb rampes. Vas mort però no enterrat. La família ha vingut fins a Madrid a animar, acompanyar i a gaudir amb la teva primera marató oficial. Havia de ser a Barcelona el 15 de març del 2020 (avui la correré) però la pandèmia ho va impedir. També és a la banda un dels teus mestres, Joan Ramon, que no pot córrer per una lesió al turmell. Queden quatre quilòmetres i no tens gairebé força. No pots esprintar, ni córrer amb normalitat. Però no has parat i no ho faràs ara. Les quatre hores s’escaparan per poc (4 hores 1 minut 58 segons) però podràs dir que has acabat una marató, que no t’has rendit i que has tancat un cercle de canvi de vida iniciat tot just tres anys enrere.

On no arriben les cames ho fa el cap. No pots parar. No pots abandonar. Per això no acceleres més. Perquè si el bessó explota i has d’acabar lesionat serà molt pitjor. Pensant en tot això apareix la recta final. Sembla infinita, entre les tanques publicitàries, amb una gentada impressionant. Ara sí que es nota el suport. Per la dreta entren els de la mitja marató. Per l’esquerra els de la marató. Per un moment confons els camins i te’n vas pel carril que no toca. Et passen com un avió. Almenys encara tens reflexos per veure que no és per allà, i tornes a l’esquerra. Arribes. Per fi arribes. Traspasses la línia de meta. Pares el rellotge. Mires cap a dalt i, després ho veuràs a les fotos, tanques els punys, serres les dents i el gest és d’extenuació però també d’immensa satisfacció. Saps que no oblidaràs mai aquell moment. En la teva curtíssima trajectòria en les curses has tingut dies molt més ràpids, classificacions millors, però res comparable amb acabar una marató. No té parangó. En gaudeixes i el vius amb els teus. Ja amb la medalla al coll. Gairebé no pots caminar. No pots baixar un esglaó ni de vint centímetres. Ets una rampa vivent, però et fas fotos i fotos. Ara la Cibeles. Ara Neptuno. Ara la Puerta de Alcalá.

Tornem ara a quatre hores enrere. Es fa de dia a Madrid. El principi és a la Castellana. En la teva ment de dies previs està el sortir a 5m20s el quilòmetre amb l’objectiu d’acabar en 3h55m aproximadament, comptant amb un cert enfonsament. Intentes dir-te que cal controlar-se. Però la setmana anterior has fet una mitja marató a Calella en 1h 37m i els experts del teu equip indiquen que hauries d’intentar acabar al voltant de les 3h35m. I si tinguessin raó? Amb aquell nou pensament i amb les teves clàssiques sortides esbojarrades fas el primer quilòmetre per sota de cinc minuts. No sé on vas així, però a il∙lusió no et guanya ningú. Passes pel costat del Bernabeu i vas sumant quilòmetres. A menys de 5m15s. Vas bé. Fort. Eufòric. La família i en Joan Ramon t’esperen a l’11 i al 16. I vas fent camí.

Deixes les Torres Kio enrere. Gairebé tot és un puja i baixa però amb les cames fresques només et dediques a controlar el rellotge i a avituallar-te. Al 5 aigua, al 7 el primer gel. Deixes caure el primer raig de l’ampolla, fas tres glopets i la llences. T’han dit que beguis però amb control per no haver d’anar al lavabo. Fas cas en format computadora i continues, com un correcamins. Arribes a l’onze com un tir, veus els teus, aixeques els braços i llences petons. Joan Ramon irromp i et diu a cau d’orella: “Afluixa, vas molt ràpid”. La cosa començaria a canviar molt aviat. En una pujadeta al 14 adverteixes que aquella espurna del principi s’ha difuminat. Serà un avís passatger però després el recordaràs. Assoleixes el 16. De nou la família. Una altra vegada en Joan Ramon. Ja no vas tan ràpid i això satisfà el míster accidental. El que ell no sap és que no has baixat un esglaó per gust, sinó per sensacions.

Ve la mitja marató. El km 21, molt a prop del temple de Debod, on es viuen els millors capvespres de Madrid. Encara que ja no estem per a poesies. Escoltes com un veterà remuga: “On aneu tan ràpid? Que la marató comença el 30 a la Casa de Campo”. Quanta veritat tot i que encara no ho saps. Passant per la zona universitària i pujant pel Parque del Oeste el teu ritme va decaient. Però bé, tens avantatge. Si la mitja marató l’has fet en 1h50m tens 20 minuts de renda per baixar de les quatre hores. Però ja no multipliques per 5m15s, ho fas per 5m40s i, molt aviat, massa, els teus quilòmetres es faran per sobre dels sis minuts. Quan la desinflada ve al 27 és que ho passaràs malament.

El patiment viu amb tu quan arribes a la Casa de Campo. No para d’avançar-te gent i tu només passes als que s’aturen. Apareixen voluntaris en patins per posar esprai als músculs però tu no demanes assistència. El que més ràbia et fa és quan et passa gent que has vist que es parava. “Carai, sí que vaig malament”, et dius. Però l’ànim no se’n va a l’aigua. Superada la referida rampa de la Casa de Campo ja només queden nou quilòmetres. Una mica més i ingereixes el cinquè gel (un cada set quilòmetres). Aleshores allò dels glopets d’aigua ha passat a millor vida.

Cada vegada que veus un avituallament consumeixes una ampolla sencera i agafes vasos i fins i tot ampolles mig plenes de beguda energètica. La temperatura ha pujat i les teves forces han baixat. Si et ve l’orina, doncs que vingui (no va ser el cas).

Fins al 35 la teva mitjana està per sota de les quatre hores. Però el mític mur de la marató et continua colpejant. La càrrega muscular és gairebé insuportable i quan apareix el dolor de braços ja és el moment culminant del patiment. Tan poc per recórrer i alhora tant. Però ho aconsegueixes i ho repetiràs. Una experiència meravellosa, fenomenal. Una frontera enderrocada. Una muntanya conquerida. Que bonic és patir. c

No corres per guanyar res, però si bats la teva marca per segons ja és una felicitat” Lluís Jufré Treballador en un càtering

Ja no se’n pot dir gambada, ni salt ni gairebé cursa; potser un trot adolorit i poc acadèmic