Apagada de voluntat

Vam arribar a sopar a casa d’un grup d’amics. Assenyats i informats tots plegats. No havíem acabat ni la primera cervesa quan van començar a preguntar si ja teníem el kit antiapagada: fogonets, llanternes de piles, espelmes, llaunes de fabada... Atesa la nostra negativa ens van instar a córrer, que molts d’aquests productes s’estan esgotant! I esclar, els vam comprar l’endemà sense parar-nos a pensar ni un moment que abans de prendre aquesta decisió podíem provar d’entendre més bé la veracitat del rumor, les realitats de les tensions geopolítiques, la permanència dels colls d’ampolla, el que diuen els experts. Aquesta és la terrible normalitat que de veritat ens ha portat la pandèmia: acceptar que l’excepcional és possible. El més normal és conviure amb la por i l’angoixa.

Ja tindrem temps d’avaluar, o de constatar, què suposa aquesta angoixa per al desenvolupament de les nostres societats. Des de les conseqüències sobre la salut mental fins a les més polítiques: inaugurem el temps de la moderació o continuem en la polarització extrema? El que va passar diumenge a Nicaragua, el que passa a l’Equador, el Perú, l’Europa de l’Est o el que pot passar les setmanes vinents a Xile o l’Argentina dona algunes pistes i ja no goso negar amb certa contundència el que fa tan sols uns mesos semblava impossible: que Trump pugui tornar a ser president dels Estats Units.

Malgrat tot, continuo pensant que hauríem de mirar de diferenciar entre aquest totum revolutum, entre l’angoixa que ens produeix no entendre i estar a mercè de tot allò que no depèn de nosaltres, i abstreure’ns, en

Fa una dècada que estem embadalits, impugnant-ho tot i sense reformar res

canvi, de treballar col∙lectivament per allò que sí que depèn de la nostra voluntat. És la diferència entre paràlisi i impotència, entre incapacitat i incompetència, la diferència entre acceptar límits o renunciar a transformar alguna cosa, la diferència entre la política com a resposta simple (i inútil) a tot o la política millorista que insisteix, detalla i implementa una agenda de reformes.

És en aquest sentit que la falta d’exigència sobre els perquès i les possibles solucions al nostre factor diferencial de creixement m’amoïnen més que qualsevol resposta, per irracional que sigui, als rumors d’apagada. El PIB perdut en el tercer trimestre del 2021 respecte al del 2019 és d’un 6,6% a Espanya davant el 0,5% de l’eurozona, 0,1% a França o 1,4% a Itàlia. O el que encara és pitjor, la inversió va caure a Espanya un 6,5% respecte a nivells precrisi, mentre que va créixer un 1,4% a França i un 5,1% a Itàlia. En PIB per càpita, la nostra bretxa respecte de la UE és creixent (del 8,5% al 13,5% el 2020) i l’FMI estima que no l’haurem recuperat ni el 2026. Molts economistes han escrit sobre això i hi ha explicacions que apunten fins i tot a un problema amb l’algoritme de càlcul de l’INE. Però el que em sembla més convincent és que fa una dècada que estem embadalits, impugnant-ho tot i sense reformar res. Fins i tot en el mercat de treball, en comptes de reformar per anar cap a alguna banda, parlem de derogar com si la solució fos tornar a un passat que ja no ens servia ni tan sols aleshores.

L’angoixa no ens hauria de portar a la resignació, a caure en la mandra envers la dificultat. He comprat un fogonet, però això no ens eximeix de res, més aviat al contrari. Raimon Obiols deia que qui fa tot el que pot no està obligat a més. Fem tot el que podem? Quin és el pla per a aquest país? Aquesta és la pregunta amb què hauríem de martellejar cada dia els que ens dirigeixen.