Amunt els qui pateixen fam

Les dues nenes es diuen Maria i viuen a la mateixa ciutat. Però una, quan surt de l’escola, estudia anglès, i a la nit es deixa menjar al plat, mentre que l’altra es queda amb gana i tota l’extraescolar que farà serà gronxar-se en un parc. Endevineu el futur de cadascuna. Això passa cada cop més a Espanya. Se’n diu desigualtat i exclusió social.

El nivell alarmant de pobresa infantil és l’incompliment més greu del primer article de la Constitució i el problema més urgent per solucionar. Que més de dos milions de nens tinguin dificultats d’alimentació, salut i educació incompleix la llei i el deure moral. La qualitat d’una societat es mesura per com educa i dona oportunitats als menors. Espanya va darrere de Bulgària i Romania pel que fa a cotes de pobresa infantil. Malgrat l’augment del PIB, un de cada tres nens aquí està al llindar de la pobresa. Cap país no es mereix aquesta vergonya, i menys si és un poble madur i solidari com el nostre i amb un Govern progressista. Als pressupostos generals es destina més a l’àmbit militar que a les polítiques d’infantesa i joventut, com els ajuts de menjador, que no arriben a tothom. Igual com l’ingrés mínim vital i l’habitatge social.

La igualtat d’oportunitats no es compleix bé. Espanya és un dels millors països per ser ric i un dels pitjors per ser pobre. Vegeu la llista Forbes de multimilionaris espanyols. El que més: 67.000 milions de fortuna. Felicitats, que en gaudeixin amb salut. Però què fan per ajudar els nens d’un país del qual se solen dir tan patriotes? Els ingressos del 10% més ric són vuit vegades més que els del 10% més pobre. La pressió fiscal està sis punts per sota de l’europea. La responsabilitat és de tots, però la més gran, la del Govern. No s’avança cap a la redistribució de la riquesa.

Fa un mes es va cantar La Internacional al final del XL congrés del PSOE a València (“...amunt els qui pateixen fam”). Però de sobte la banda sonora es va interrompre. Va ser l’esperit de la Maria, la pobra, que va prémer l’stop.