La Vanguardia (Català-1ª edició)
El dret, garantia de convivència
Es queixa l’editorialista de The Economist que Boris Johnson tracta amb menyspreu els anomenats controls i balanços del sistema britànic perquè frenen l’Executiu per dur a terme accions que voregen la il∙legalitat o són impròpies d’un govern democràtic. Sembla com si el dret i les regles fossin per als perdedors. Els que guanyen, com va passar amb el Brexit o amb Donald Trump, poden permetre’s mentir i alterar la veritat dels fets.
La deriva d’infravalorar el dret és la porta d’entrada de tics totalitaris que convé denunciar abans que es converteixin en un pensament generalment acceptat. No és una casualitat que una de les debilitats del pensament marxista hagi estat la subestimació del dret, que era considerat sovint com una simple subestructura de les democràcies o un formalisme conservador per naturalesa.
Els dos sistemes totalitaris del segle passat van sobreposar la voluntat d’un poble pur o la construcció de l’home nou al dret de les minories i a la primacia de lleis justes sobre accions abusives dels governs. Escriu Claudio Magris que, durant la República de Weimar, els demòcrates alemanys apel∙laven a les lleis positives que castigaven les creixents violències antisemites, mentre que juristes i intel∙lectuals de tendències nazis afirmaven que aquelles mateixes lleis no corresponien al sentiment arrelat al poble alemany.
Però durant el nazisme els que apel∙laven a les “lleis no escrites dels déus”, remuntant-se a l’Antígona de Sòfocles, eren els que s’oposaven a Hitler en contra de les lleis racials del règim.
Tot avançant pel segon volum de la història del naixement del feixisme i de la presa del poder de Mussolini, en una obra extraordinària d’Antonio Scurati, El hombre de la providencia, es descriu la matança de Florència el 1925 quan Mussolini havia autoritzat que s’eliminessin maçons i comunistes fent servir qualsevol mitjà, ja fos el foc purificador, els vidres trencats, la porra o el tret de pistola. Tot s’hi valia.
Llegint la història dels gulags d’Anne Applebaum, premi Pulitzer del 2004, es descobreix amb horror el patiment i la mort de centenars de milers de russos que van ser purgats o assassinats per ordre de l’estructura del terror organitzada per Stalin.
Les lleis justes defensen els més febles i els protegeixen dels abusos dels poderosos. En aquest sentit és molt estimulant veure com les sentències judicials, per molt discutibles que siguin i al marge de la biografia dels magistrats, es compleixen. Aquest principi ha prevalgut en les democràcies liberals, encara que ara sembla estar en discussió o en crisi, precisament a la Gran Bretanya i als Estats Units, països on aquesta doctrina s’ha aplicat històricament amb més rigor.
Espanya ha aportat poc al dret polític internacional modern. Precisament per això cal ressaltar com l’acceptació de les sentències que han afectat molts alts representants de governs centrals i autonòmics, de pràcticament tots els colors, s’han complert totalment o parcialment. Les lleis es poden abrogar o canviar perquè no són eternes, però incomplir les vigents és un despropòsit que va contra la convivència democràtica. Es trenca el principi de legalitat que ho aguanta tot.
Hi ha força corrupció en la política, certament, però és reconfortant comprovar com els delictes de corrupció són perseguits i jutjats, amb les garanties jurídiques pertinents. Hem vist diversos ministres a la presó durant mesos i anys. Els casos que afecten el PP encara no estan tancats. El Govern Sánchez ha hagut de canviar en pocs dies la llei de les plusvàlues arran d’una sentència adversa del Tribunal Constitucional. I ho ha fet en el termini d’una setmana.
Qualsevol sentència o directiva europea és també d’obligat compliment perquè sabem que si arribéssim a quedar fora del circuit jurídic i polític de la Unió Europea podríem repetir episodis molt tristos de la nostra història. Som europeistes, com els alemanys, perquè l’alternativa és massa inquietant. Per això és tan preocupant la posició de Polònia i Hongria desafiant les lleis europees que s’havien compromès a complir.
La llei no és un instrument de revenja, sinó un simple restabliment de l’observança del dret del qual depenen la llibertat i la seguretat de tots.
Les lleis es poden abrogar o canviar, però no es poden incomplir per la decisió dels governs