Defensa de Frankenstein

Com diria el pare de Julio Iglesias, és “raro, raro, raro” que els pressupostos de l’Estat ningú no els hagi anomenat encara pressupostos Frankenstein. Perquè de mèrits, allò que se’n diu mèrits, en tenen almenys dos. Primer, perquè van ser compostos amb les aportacions d’almenys quatre forces polítiques: PSOE, Unides Podem, Esquerra, PNB, i no cito Bildu, perquè, encara que es digui que Sánchez ha pactat “amb els terroristes”, no aconsegueixo veure encara cap concessió a aquest partit, tret que sigui secreta i tingui raó Otegi al parlar dels presos. I segon, perquè els coautors dels comptes continuen exigint condicions que majoritàriament seran acceptades pel Govern central. Fins i tot diuen que, si no s’accepten, no hi haurà pressupostos.

No cal dir, perquè es publica cada dia, que aquesta singular relació d’amistat-pressió, que de vegades té ingredients de xantatge, té escandalitzada l’Espanya més ortodoxa.

Sempre és millor tenir els independentistes participant en tasques col·lectives que aïllats

Una de les preguntes més amables que es deixen anar en discursos i articles és com es pot pactar la política econòmica de l’Estat amb els que busquen la destrucció o la ruptura d’aquest Estat. I una de les acusacions també més amables que es fan al senyor Sánchez és que no té escrúpols per entendre’s amb “aquesta tropa” amb l’única finalitat de mantenir-se en el poder.

Aquest cronista, que de vegades també té aquests rampells, confessa que, posats a buscar aliances, l’any passat hauria preferit l’acord amb Ciutadans i enguany seria desitjable algun consens amb el PP. Però, com que és impossible, sent la necessitat de dir quatre coses. Primera, que els partits del sí no són invenció del sanchisme, sinó forces legals que representen una part de la societat. Segona, que alguns són independentistes, però sempre serà millor tenirlos participant en tasques col∙lectives que aïllats i considerant aliè tot el que és estatal. Tercera, que és preferible l’estabilitat que proporcionen al balanceig de la repetició constant d’eleccions, que seria l’alternativa. I quarta, una petició: que aquests independentistes, si tenen l’oportunitat d’obtenir beneficis, no abusin del seu privilegi. Si n’abusen, resulta inevitable una correspondència de rebuig social. Si no ho fan, fins i tot poden aconseguir una certa empatia de la resta del país.