Els impacients

La impaciència busca sempre on allotjar-se. Fixeu-vos si no en els conductors que es descorden el cinturó a cinc minuts de la destinació final. Tan gran és la seva ànsia que ni senten l’alarma, que trepana les meninges. Aquest acte, que veig més entre homes, és una manera d’anticipar la destinació final, encara que el motor encara no s’hagi aturat. Pobre del passatger que s’aixeca abans que ningú del seient al tren, balancejant-se davant la porta a cent vint quilòmetres per hora! Ja ha tancat l’espai mental del viatge, i la seva patètica perícia només és compensada per l’alegria de ser el primer de sortir.

En els meus dies executius m’incomodava la gent massa calmosa. No em fiava dels que evitaven conjugar verbs com ara gestionar, produir o resoldre, però també em resultaven abruptes aquells que no deien ni bon dia perquè el poder no ha estat mai pacient. Les persones atrafegadíssimes no suporten els prolegòmens, com si practiquessin una espècie de sexe dur en les relacions professionals. Gasius amb els seus minuts, es desesperen quan les paraules s’allarguen perquè ja fan tard. Saben que caçar el temps és un esport d’elit i estan enganxats, igual com els adolescents, a la immediatesa. És ben veritat que tots duem un caparró dins que s’exalta quan triguen més d’un quart d’hora a portar el primer plat en un restaurant, i diem “és intolerable!” embrutint-nos perquè acabarem menjant deliciosament.

L’espera enclou alguna mena d’esperança, i per això cal saber blindar-se contra la frustració. Aquesta és una de les condicions que defineixen els nous líders, més hàbils que els tradicionals a l’hora d’interactuar entre l’àmbit individual i el comunitari. Llegeixo José Antonio Llorente, un dels asos de la comunicació al nostre país, en un llibre editat per LLYC, New normal. Afirma que mentre que veritat és el vuitè substantiu més emprat entre els líders actuals, per als futurs, instal∙lats més en la relativitat que en la raó absoluta, tan sols representa el quarantè segon. “Els líders futurs fan servir verbs que denoten interacció. Parlen amb freqüència d’ajudar, compartir, sentir o participar. En canvi, els actuals utilitzen verbs que resulten jeràrquics i dominants, com permetre, guanyar, utilitzar, pagar, significar, semblar”, assenyala. La revolució generacional està cridada a invertir el valor del temps, sempre que la inèrcia del passat no acabi pervertint impacientment el seu nou deal.